LA CONSAGRACIÓ DEL TEMPLE I LA CREMA DE LA BOTA A LA DIADA DE SANT MARÇAL

Retrat: Assumpció Ferrer

(ARTICLE APAREGUT A L’AGENDA D’ARENYS EL MES DE JUNY DE 2018)

A la vesprada de Sant Pere, a Arenys, encenem “llumenetes al campanar” i cremem la bota. I per cert,  Sant Pere no te  cap lligam arenyenc… Mireu: situem-nos a 21 de juliol de 1686, el bisbe de Barcelona Fra Benito Ignacio de Salazar havia d’oficiar la consagració de Fra Miquel Pontich  com a bisbe de Girona. I el Bisbe barceloní volia celebrar la festa presidida per ell, però volia dosser. Volia un setial amb una llampant ornamentació. Els altres representants de l’església varen dir que, amb aquestes condicions,  de cap manera.

I se n’adonaren que la nostra Església encara no estava consagrada i  que Arenys, era la primera Vila del Bisbat  de Girona i ai las! que, per una diada, la nostra Església bé podia servir de Catedral. I tal dit tal fet. En data 28 de juliol de 1686, tots els representants de l’església catalana varen fer cap a Arenys de Mar, tot esmerçant la diada a aitals quefers: Consagrar el nou Bisbe de Girona i després consagrar  el temple.

La cerimònia no va ser curta, de les 7 del matí a les dues del migdia, i no sense haver resolt abans algun problema: Havia de presidir la cerimònia el bisbe de Tarragona però nosaltres teníem el nostre Bisbe Antoni Pasqual i Lleu, fill de la Vila i  a l’ensems Bisbe de Vic i què voleu: els de casa primer. El de Tarragona va cedir la presidència al nostre prelat, però el va fer comparèixer prèviament  davant de Notari a confirmar que presidiria només aquest acte… i després tornaria a ser president el de Tarragona… I aquella  diada i reunits tots els Bisbes a Arenys de Mar varen decidir que el dia 30 de juny –diada de Sant Marçal- es celebraria la festa de la Consagració del temple. I de consuetud, i atès que és costum  cristiana començar la celebració de la festa a la seva vetlla, s’escau que el dia de la vetlla fou el 29 de juny, diada de Sant Pere:  a horafoscant  “se crema al mitg de la riera una bota enquitranada, que recorda un tribut de la gent del mar, s’ilumina lo campanar ab llumetes de colors, s’encenen teyeres dalt del terradet i volteija la Bandereta mentres trillejen les campanes” en  crònica antiga. Ja veieu: a Sant Pere el que és de Sant Pere, però la Consagració del Temple a Sant Marçal.

Ah! I la crema de la bota ve de molt més antic, ningú sap com va començar, però sembla ser que una bota va ser la darrera andròmina que va restar quan s’acabaren les obres del temple. Recordeu que abans, per a les bastides dels edificis es posaven botes plenes de sorra, en les que s’hi havia col·locat un tauló, per tal de poder anar pujant la bastida…. per tant, hi havia moltes botes. I sembla que en recordança de la darrera andròmina de la construcció (una bota) a la vetlla de la diada de Sant Marçal, cremem la bota a l’entrada de fosc.

Antigament, les confraries de Sant Elm (mariners) i la de Sant Joan (terrassans) s’anaven alternant cada any. Quan  ho feien els de Sant Elm, posaven quitrà a la bota  i el foc durava més i els espectadors xalaven de valent!. Pel contrari, els de Sant Joan, (terrassans) duraven poc, tenien les botes a la vinya a sol i serena i és clar, no cremaven ni poc, ni gens i tots els presents … moixoni i cap a fer “nones”.

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari