LA PONA ORGULLOSA

La Pona i el marit

Quan nostramo i Sant Pere van baixar a la Terra, en una de les seves vingudes a la terra on volien comprovar com anaven els humans.

Tot baixant van creue que  la millor manera de saber-ho seria anar a un poblet petit, millor a les afores del poblet on podrien trobar un vailet o vaileta, per veure com agençaven la seva vida.

Es va escaure que van anar a una casa allunyada dels pobles i van trucar. Els va sortir la Pona i els posà en antecedents que la seva vida era una porqueria.

Ells que li pregunten si li p0den alleugerir el neguit.

Ella fa que diu que sí,

– M’agradaria un ramat de xais.

Després del ramat els va demanar una casa, després molts diners i finalment volia un promès, però havia de ser un home ric i poderós. Nostramo i Sant Pere li porten un Alcalde molt acabalat !

I quan la tornen a veure , li pregunten:

— Què Pona, com anem? . Com va la vida Pona ? Ets feliç Pona ?.

I la Pona s’hi torn!

–Ja n’hi ha prou de Pona amunt i Pona avll , ara sóc rica ! . Ara sóc la

SENYORA PONA….

I tanmateix Nostramo i Sant Pere van estar pensant llarga estona, si li deixaven el que li havien donat, o , per mor de l’orgull, li prenien tot el que tenia….

Ah!

Si voleu escoltar el conte, podeu clicar aquí.

 

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.