LA SENYORA STENDHAL A SANT CELONI

Cartell de la presentació del llibre

Presentació del llibre “la senyora  Stendhal”. Enllaço la meva presentació del llibre excels de Rafel Nadal: Un plaer presentar-lo!

 Mireu que és cas. Quan en Martí Monclús, el bon llibreter de l’Alguer7 de Sant Celoni em va demanar si volia presentar el llibre d’en Rafel Nadal “la senyora Stendhal”, em va plaure molt. Pensant-hi, no us haig d’enganyar,  que volia trobar en el llibre alguna referència explicita a l’Stendhal (Henri Beyle) i pensava: si li trobo podré xalar de valent.

La meva incultura no em va permetre copsar les picades d’ullet que en Rafel anava deixant al llibre.

Però en trobar una entrevista a Vilaweb en la que donava la pista que el llibre volia ser,  també, un homenatge a l’Stendhal, em vaig veure les orelles. I de tot això en surt la presentació d’avui:

Bona nit Sr Stendhal. Crec que vostè i jo tenim tres  converses pendents.

Ep, aquest vostè és vostè i aquest jo, no sóc jo….

Aquí el jo es plural com ho son els fets que hem de dialogar. Es un jo compost de ser d’Arenys de Mar, ser català de Barcelona i tenir una estima immensa per la qualitat literària d’en Rafel Nadal.

Fixi’s bé:

La primera conversa seria escatir perquè vostè estava a Barcelona a l’Hotel de les Quatre Nacions al capdavall de la Rambla , uns dies de l’any 1831 o potser 1832.

Jo li ho puc suggerir: vostè, molt amic de la Sra Downing, va deixar la seva confortable posició als cenacles de París i va empaitar la Sra Downing a Barcelona. Volia estar amb la seva estimada…. i és clar, l’estimada Sra Judith Downing, havia vingut a Barcelona a socórrer el seu marit, força empiocat, 24 anys més gran que ella. Era obvi que la Sra Downing va venir a fer-li costat, i si s’esqueia, a pidolar  el que calgués per a reposar els migrats cabals que ja li quedaven. Aquest Sr. indià era el més ric Europa en aquella època. Era  en Josep Xifré i Casas, fill d’Arenys de Mar. Només deixar-ne constància, car a aquestes alçades, què vol que en trèiem de conversar sobre la seva relació. O era platònica com ens ha contat el nostre historiador arenyenc Sr Pons Guri, o era de les de llargues converses sota la figuera…. i vostè ja m’entén….

Miri, m’ha agradat recordar-lo, car d’aquesta primera conversa se’n desprèn la segona…

La seva estada a Barcelona, que ja veiem que el tenia ocupat unes hores al dia, li vagava de fer altres coses a les hores restants. I què feia vostè?….

—   Li ho recordo….. estava fent un llibre el títol del qual encara no havia trobat  i que  com una troballa excelsa, vostè un vespre de passejada per les Rambles barcelonines, on es troba l’hotel on s’hostatjava les Quatre Nacions, va veure la llum i s’inventa el nom que, després, ha fet tanta fortuna que, avui, molts no podrien viure sense el seu dring : la TURISTA. Si senyor! Vostè, després de molt meditar va editar aquest llibre amb el nom de MEMÒRIES D’UN TURISTA. I així, com qui no vol la cosa, s’inventa una de les paraules més importants (bé, més sucoses) dels diccionaris de butxaca!! Es clar que avui, potser alguns barcelonins, el el maleeixen cosa de no dir….

Fixi’s si en va donar de joc la seva coneixença amb la Sra Downing. Per cert , quan vos la vàreu conèixer ja no era Judith sinó, Júlia…. i em pregunto si el protagonista del Roig i el Negre es diu Julien en record de la seva estimada….

Però convindrà amb mi, que tot això son vuits i nous i cartes que no lliguen.

I la tercera conversa, que és la que ens porta aquí, i que jo no hagués fet cap menció de tot el que he dit, si no hagués trobat, en boca de l’autor de la Sra Stendal, en Rafel Nadal, no ho hagués esmentat en  una recent entrevista a Vilaweb …

“I l’altre homenatge del llibre és a Stendhal, és clar. Al seu llegat literari, naturalment, però també a la síndrome que porta el seu nom [relacionada amb el trasbals per l’acumulació de bellesa i l’exuberància del plaer artístic]. Cercar la bellesa inabastable produeix molt de plaer també en tot el camí que s’ha de recórrer. I veig també la bellesa en el fet moral. La senyora Stendhal no aconseguirà mai sentir el predomini dels valors morals en què tant creu, però fa un camí molt positiu per defensar-los.”

Li ben juro que no hagués dit res de tot el que precedeix si vostè no hagués estat una font  d’inspiració de la Sra Stendhal.

I miri, llegint aquest llibre important de Nadal, he fet algunes reflexions.

La primera la de la bellesa, que vostè fins i tot te, com a seva, la síndrome d’Stendhal, o sigui aquell estat quasi irreal fruit de l’exuberant sentit de la bellesa de l’entorn  i que ens pot trasbalsar i fins i tot no veure la realitat sinó un estat de la realitat.

I aquí podríem passar revista de tot el llibre.

El llibre parteix de la recerca del lloc amè. Com en deien els llatins locus amenus, o sigui la porta del cel, comptant que el cel existís….. I la casa de la carretera dels arbres no és res més que el lloc bell, que ens endinsa, des de les beceroles d’en Lluc, fins a la seva realitat d’adult. La bellesa que la Sra Sendhal, talment com un personatge literari (òbviament ho era de literari! ) va acompanyant les passes del infant Lluc.

Es a través del lloc, de l’aferrament al lloc, com es va forjant un futur, envitricollat pel moment que els toca viure…… Oimés també, de vostè, en podem entrellucar el roig i el negre…..

Des de la portada del llibre, emmarcats en el lloc bellíssim de la infantesa. La carretera dels arbres hi ha dues figures quasi com un detall, potser insignificant, però que no ho és , el roig de la faldilla de la Sra Stendhal, que agombola l’infant Lluc (?), amb els pantalons, els mitjons i les sabates negres, i talment uns elàstics que premen tot el cos d’en Lluc, i les figures van avançant per la bella carretera dels arbres…..

I en Rafel Nadal teixeix una història ben travada on s’hi marca el bé i el mal….

I el bé sempre és el bé i el mal sempre és el mal….. però ai las! que la bondat i caràcter de la Sra Stendhal sap que el bé i el mal, tenen els matisos que vulguem i son els matisos que ens faran arribar a la concreció del bé i del mal, i els matisos no els podem escoltar per la boca dels altres i creure’ls i , per tant deixar de creixer, sino que ens cal anar trobant el colors entremitjos del bé i del mal, (el roig i el negre) i confegir la nostra història de recerca del TOT final…. del nostre propi tot.

I la Sra Stendhal sap que si el tot es explicat a l’infant Lluc, no li servirà de res per avançar en el seu creixement . I volgudament per arribar distingir el bé del mal, calen els silencis i les paraules.

Els silencis que marquen els temps del llibre, i les paraules que van sorgint per donar cos a la historia. Amb teranyina completa les paraules i els silencies configuren el tot del llibre.

I pel mig el roig encès de l’incendi purificador.

I el negre terrible dels escamots de gener ignorant que  lluny d’ajudar a conquerir un mon millor , el que fan es enfangar-nos més i més en la misèria…. en el negre més absolut…….

I sobretot i tancant el cercle, la recerca del propi jo…..

Retrobada en una postal antiga que li ve a les mans en una botiga de vell. Quan serveix per a que uns japoneses  puguin, a través d’una postal de Nagaski, les japoneses havien trobat el motiu, després de molts anys…. per a poder reclamar la botiga dels pares, la postal podria provar que els seus pares eren els propietaris de la botiga a Nagasaki….

I tot prest, en Lluc també hi troba la postal on es veu la casa de la carretera dels arbres…….

 I potser a la postal hi trobarà, qui-sap-lo, part de la seva història….. i el que serà més plaent….. Part de la seva vida…..

Un llibre planer que, com tots els llibres d’en Rafel no ens ofereixen només (que també) el gaudi i la bellesa de llegir bona literatura…. sinó que , gratant una mica hi trobem una guspira de llum a la nostra vida, al nostre pensament a la nostra història i al nostre present …

Ah  i com a cloenda, una vegada més la veritat i la mentida, el bé i el mal, el roig i el negre només son elements per confegir la nostra veritat, la veritat de la que tots en tenim un bocí, que com deia l’Espriu al sermó final de la primera història d’Esther.

Atorgueu-vos, sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.

 Sinera  23 de març de 2017

 

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari