La mort d’un apicultor. Una entrevista del Salvador Espriu. Una conversa en què algú diu que fer-se gran és fumut perquè abans quan s’era jove no hi havia responsabilitats i ara, els descendents, els ascendents i la dona, són tot un munt de responsabilitats. La mort del pare, de càncer, la mort d’un veí, de càncer. Els professionals que treballen en centres terminals. La mare que s’ha quedat sola, en la casa de sempre. Trucades diàries, només això. I la vida que no es deté. I els fills sempre egoistes i tanmateix com no estimar-los. Tot és tan fràgil! I tanmateix sempre endavant perquè sinó com estar viu. Potser un mal de cervicals, un mal de panxa, un rostre no massa alegre però al llarg del dia com no oblidar-se dels morts?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!