23/8/2005
Un any més, pluges, terrenys de joc gelats, enfangats, samarretes brutes, guants, empats, i altres veus s’alcen il.luminades ocupant un espai, que de tant en tant ronca, i la seva inspiració és tan poderosa que vull i dolo per girar la cara, relaxar-me, concentrar-me, potser massa i tot, i veure alguna cosa que m’inspiri i una coincidència que deu ser amor fa que ella s’incorpori, alci el cap, es grati i soni una cançó interior: "abraça’m, abraça’m" i desxifrar les claus esdevingui tasca de titans, i una voluntat, com sempre, s’imposi fent-nos pensar a la mítica: "la llibertat d’hom acaba on comença la teva. I malentesos, que de vegades són tot el contrari, faciliten les coses, alleugereixen les tardes en què ens tornarem a trobar sols, davant d’una pantalla segurament tot i pensant potser que el programa no està tan malament perquè copses el comportament de l’entrevistat, no només el que diu, que de passada, no és gens interessant, sinó el llenguatge gestual, tot el contrari que fas quan estàs d’esquena a la pantalla que aleshores copses el llenguatge verbal tret d’un silenci on una imatge mai val més que mil paraules i vés com se’n va, l’home, jaqueta penjada a l’espatlla i cap cot , travessant un pas de vianants i aleshores retornes, amb ganes de trobar la solta i la volta de què faci ja uns quants dies, comptats i debatuts, des què li va venir la regla que consideris natural el teu recer de silenci, i que no facis res per trencar-lo, ans al contrari, el deixes estar en el seu estat expansiu i creix sembrant el dubte de sempre: ara o després, i no saps, però és evident i si alguna cosa és evident aleshores deu ser certa, i surten sempre, aleshores, les bones maneres que fan pena, el jugador que sap perdre, l’amable jove que cedeix un seient, el company que deixa pasta i l’home que sap perdonar que la seva dona el deixi per un altre quan el dubte el té ella.. Més tard farem el de sempre, i una veu es recorda del que ha fet, i un dia no té importància si ben bé no hem fet res per l’interés general, encara ens en queden uns quants, potser, per a canviar de roba, fins i tot d’estil, depèn del que faràs més tard quan siguis irreconciliable pels més propers, a una certa distància de casa teva, i no sàpiguen que dir-te perquè mai han sabut el que feies en l’intimitat i ningú els ho ha dit, tret que ella quan xerra amb l’una i l’altra, se li hagi escapat alguna cosa, un secret inexistent perquè de fet la teva intimitat tampoc és res de l’altre món, però només el fet de saber que ha dit alguna cosa contrària a la personalitat forjada per tu, feta amb els seus atacs i les seves defenses i que qualsevol pal a la roda faria esquerdar una miqueta, res que no sortís amb qualsevol producte de neteja, però aleshores caldria que dissimulessis un moment abans d’inventar una altra mentida, foteses que inventes per fer més divertit aquest món tan transparent. És tan fàcil comprendre a aquells que volen respectar la seva intimitat! I no veig per què se’ls ha d’admirar sinó fan altra cosa que fer el que cal. El que cal, sí senyor!. Perquè el que cal és mantenir una certa dignitat, un cert respecte per l’altri, valorar la vida humana en tres-cents grams diaris, entendre que el que ens cal és amor i taral.lejar la cançó i comprar-se una samarreta amb aquesta llegenda i mantenir una intimitat digne, això no vol pas dir que hom no es pugui tocar, no, és més aviat que a l’altri no el colpejares i fins i tot el grapejares poc. Ell va veure com ella havia desaparegut, ja no estava estirada i això volia dir que el temps havia passat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!