Si en el segon capítol d’aquesta anàlisi parlava de la transversalitat generacional, ara parlaré de la transversalitat ideològica, la segona de les potes sobre les quals es recolza l’èxit del procés cap a la independència. (segueix…)
Ja hem vist que comença a esvair-se el tall generacional entre els partidaris de la independència. El 13-S també ha servit perquè molta gent visualitzi el que ja indicaven certes enquestes, és a dir, que la independència ha sobreeixit els límits de l’àmbit de l’esquerra per abastar la resta de l’espectre ideològic.
Als 80 del segle passat l’independentisme estava associat a l’extrema esquerra més o menys revolucionària, i a finals del 90 ja abraçava el centre-esquerra. Però això no deixava de ser anòmal, si pensem que als països normals tots els partits acostumen a ser independentistes (encara que ja tinguin estat propi), i normalment la dreta ho és més que l’esquerra.
Les enquestes detecten partidaris de la independència a tots els partits (en percentatges variats), però una cosa són els números, i una altra veure’ls la cara, com vam fer a Arenys. Molta gent que limita la seva activitat política a anar a votar de tant en tant va poder comprovar que la voluntat de tenir Estat propi no depèn de l’opció ideològica.
Això afegeix pressió als partits “no independentistes” (o no encara), ja que molts dels seus votants, que es podien sentir com l’excepció, ara veuen que més aviat són majoria, i seran més exigents en aquest sentit a l’hora de reclamar fermesa en el tema nacional als partits que han votat fins ara.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!