EL DIA 19 D’OCTUBRE, FARÀ 19 ANYS QUE MORIA LLUÍS FERRAN DE POL – EN HOMENATGE-

ferrandepol2

Imatge: Lluís Ferran de Pol al seu despatx d’advocat al Pas sota Estudi d’Arenys de Mar.

Ferran de Pol neix el dia 17 de gener de 1911 i mor  el dia 19 d’Octubre de  l’any 1995.

.- Vida jovenívola a la llar familiar.  El darrer dels germans, no treballa a la fàbrica. Estudia dret, el seu pare hauria passat per tot però veient-lo acabar essent notari. Se l’estimava molt al seu pare….. però a la seva manera…. al seu llibre “Tríptic” li adreça aquesta dedicatòria:

Al meu pare, JOSEP

fill de Jaume i Dolors,

fabricant, monàrquic, admirador de Gaziel,

creient de l’Espanya Gran,

amic de Registradors i Notaris,

i que hauria passat per tot

-fins per veure’m escriure-

amb que jo hagués estat notari.

Ho sento.

Però sempre el vaig estimar,

i l’estimaré encara, fins que ens reunim,

a les Ombres,

on, finalment d’acord, ja no discutirem.

  S’allista a l’exercit. Ja abans d’anar a la guerra guanya un premi a l’Ateneu arenyenc.

Retorna. A l’any 1949 exerceix d’advocat, i viu a Arenys de Munt. I si en voleu saber més de la seva vida, cliqueu aquí.

Del seu llibre Miralls tèrbols algú en diu una novel·la costumista.  D’altres insinuen que fou la primera novel·la social :conflicte social, obrers burgesia.

Nosaltres en podem dir que era una gran novel·la,  on Arenys hi és sempre present.

Joc de miralls. Retorna la pròpia imatge desvirtuada per la terbolesa del mirall, o sigui l’altra.  L’Angelina, la Carminya, el pare, el germà gran ….

La construcció del port, el situa a una empresa arenyenca (En Francesc Soler Miró ) En València, el transposa com a seu pare, i ell, el fill petit, enfront del fill gran  que fa costat al pare.

Al final, fet i fet el convit.

Una novel·la arenyenca, amb moltes frases fetes, però ben escrita, molt i molt ben escrita.

I si en voleu veure l’obra de teatre que va muntar en Jordi Pons Ribot, podeu clicar aquí.

Però si el que us abelleix es veure un petit tràiler per copsar l’opinió d’alguns actors i el propi director, cliqueu aquí.

I Ferran de Pol, dóna també les pautes del perquè Arenys esdevé un símbol. Crec que ningú ho ha explicat tan bé com ell.

A la mort de Mn Josep Palomer, va escriure aquest exordi…. No us el perdeu, si voleu entendre el perquè Arenys esdevingué Sinera:

“De tots els pobles que jo conec, Arenys de Mar m’ha semblat sempre, de molt, el més preocupat d’ell mateix quant a comunitat, a petit conjunt, a menuda pàtria. Que el lector no cregui, ni per un moment, que al.ludeixo a la bajanada de la Pàtria petita, o xica, com alguns anomenen entitats respectables. I bé, aquesta mena d’aspiració a un alt sentit local, aquesta tendència a la polis (no hi ha altre remei que escriure la parauleta, però amb un inici de somrís, és clar) fa d’Arenys un poble especialment sensible a una possible mitologia. Una mitologia tan menuda com vulgueu, però necessària i gairebé fatal, dona l’aspiració que el oble d’Arenys de Mar sent per a constituir-se en petita pàtria. Però per a cuinar aquesta possible mitologia, quin material hi ha mà?. El material és escàs. Arenys de Mar es un poble d’ahir. Ho és sobretot si no acceptem que els dos Arenys –de Munt i de Mar- son una sola i la mateixa cosa, mena de cargol dins la closca primer o fent via cap al mar després. Però fins i tot acceptada aquesta identificació força defensable, Arenys de Mar, com a part d’un tot més viva, més nova, fins a cert punt deslligada, amb menys títols històrics, s’ha volgut crear un passat honorable com ha pogut. Ha tendit –parlem clar?- ha tendit a un inflament de les seves gestes casolanes. El moviment és humà, qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra….”

Ah! i si voleu, clicant aquí, podeu escoltar un conte d’en LLuís: El pessebre vivent, que integrava el llibre “Entre tots ho farem tot”

 

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari