AVUI, 65….

El  camí….

Apropant-se al cim.
O potser, escadusserament,  ja comença a davallar lleugerament, lentament… però és el camí.

El camí és el que compte…
Ni l’entrada  ….. ni l’eixida…..
…només el camí, …

Al camí és on hem trobat l’amor, el gaudi dels amics, el goig de poder-lo compartir amb els que estimes, encara que tú, massa aqueferat en foteses,  siguis incapaç de donar alguna engruna com a bescanvi  del devessall de goig que reps dels altres que t’estimen…..
I el camí et fa adonar que,  per molt que maldis en intentar donar una engruna d’amor, és molt més el que reps, el que t’acompanya, el que et fa viure intensament, que el que puguis donar……. massa adelerat que estàs  en galindaines que no traginen ni suc ni bruc….
I al capdavall,  conclous que només pots acabar recordant a cada moment que només som alló que donem, allò que perdonem i  allò que estimem…
I com sempre,  gràcies a qui em dóna l’alé diari i el goig de viure compartint la vida…
Gràcies infinites a la X. pel seu amor…. i per la Paciència…
(per cert, esposa de Sant Orenci i mare de Sant LLorenç…..)
I a l’A. i en X. i ara també a la C.
I el goig i la joia que, d’aquí a no massa dies, renovellarem la flama de l’amor dels plançons…

I per a la X, per tot el que ella sap…. encara que jo no li hagi sabut dir…..:

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en TASTS DE VIDA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a AVUI, 65….

  1. Assumpci diu:
    Per molts anys Ramon!
    i gràcies per haver-me donat l’oportunitat de fer alguns trams del camí junts, fins i tot virtuals ( gràcies a aquest bloc).Per ser-hi sempre que ha fet falta.
    Ja saps que has ajudat molt a VilaWeb, sobretot quan ve aglun ball de bastons, i que tindràs sempre el nostre agraïment. Tinc records de tota mena: vas ser el meu primer cap de redacció.  Però sobretot sempre me’n recordo de com em vas ajudar a dir adéu a l’estimada Nuri Nogueras cantant a l’Esglèsia aquella canço que ens havia donat la benvinguda a la joventut.
    Una abraçada molt forta d’en Vicent !

Deixa un comentari