Gemma Pasqual i Escrivà

El nom de Fuster no deixa indiferent ningú. Esmentar el seu
nom és despertar a uns odi, antipatia, aversió, i a molts de nosaltres,
simpatia, respecte, admiració, devoció, veneració, catalanisme, independentisme
i, sobretot, patriotisme. Totes aquelles paraules acabades amb sufix que a ell
li agradaven tan poc. Si algú de vosaltres pensava en la paraula nacionalisme, l’he omesa deliberadament.
Recorde que Fuster deia: «A mi em
disgusta que em consideren «nacionalista», perquè no ho sóc: sóc un valencià
«nacional» –amb una opció clara–, i em desagrada el sufix.»

I convindreu amb mi que
aquest homenot, una mica crispat de cara, els ulls sortints darrere uns vidres
gruixuts de miop important, amb aquella impressió que volem fer entendre quan parlem
d’una cara de pomes agres, tal com el va definir Josep Pla, ens va convèncer
amb molt d’art a tots que dir-nos valencians és la nostra forma de dir-nos
catalans.

més…

Fuster era
una persona avançada a la seua època, una mica visionari. El 13 de febrer de 1981
escriu al Diario de Valencia: «I l’Estatut? La població subalterna
aguantarà l’Estatut com aguanta el Codi Civil, la Llei Hipotecària, el Codi de
Comerç, la Constitució, el Codi Penal, i qualsevol ordenança municipal. Serà
millor que ho pensem i repensem. No ens han deixat l’oportunitat –“ells”– de
fer campanya contra l’Estatut (el de Benicàssim o el de Madrid). Aquest cagalló
legislatiu pot ser més nefast que el Decret de la Nova Planta…» Anys més
tard, qui no s’ha adonat del parany que va ser per a nosaltres, aquell estatut?

Com podeu veure, no tenia pèls a la llengua ni estalviava
exabruptes. S’enfadava, i molt, en veure com, després de tanta lluita, després
de vint anys de Nosaltres els valencians,
per compte d’anar endavant, anaven enrere com els crancs. Ara ja en fa més de
quaranta i no podem dir que hàgem avançat gaire. Era tot un provocador, ell
mateix ho admet: «Ben mirat, d’ençà que
escric, només he fet que escriure impertinències: no vaig a deixar el vici ara,
a les velleses.» És clar que no! Quant enyorem i necessitem la teua ploma
precisa, intel·ligent i enginyosa.

L’escriptor de Sueca ens va deixar un diumenge
21 de juny de 1992. Se’n va anar de vacances. Potser el seu cor no va poder
aguantar totes les barbaritats comeses contra l’independentisme aquell any dels
Jocs Olímpics. No sabem si ell creu –com el mestre Maragall en la cançó de
l’Ovidi– en la resurrecció de la carn, de tota manera en nosaltres resta la
seua memòria, el seu testimoniatge i la seua manera de fer història.

De vegades imagine Fuster, i especule al
voltant de quin seria el seu punt de vista sobre assumptes tan de voga com ara,
per exemple, les eleccions del Principat. Potser ens valdran aquests pensaments
per a la reflexió: «Les “polítiques” a
curt termini són decisives; però, ben mirat, només resultaran eficaces si
arriben a ser imaginades de cara a una “emancipació nacional”. Si no és així,
tot és diluirà en pura descentralització.» Quanta raó que té! Ara em ve a
la memòria una de les seus frases fulminants: «El crit d’“Estatut d’autonomia!” què significa? “Para ofrendar” o per a
“reivindicar”? És el que caldria aclarir.» Potser després de tantes dècades
estaria bé que algun polític ens ho aclarira. Tot plegat, xocolata del lloro!

Imagineu quin seria el parer de Fuster sobre
el reviscolar dels feixistes encapçalats per España 2000 i Coalición
Valenciana, alguns líders i militants dels quals són vells coneguts de
l’escriptor i que, al seu parer, responien a la vella predisposició
troglodítica del pitjor franquisme.

«Han
d’acceptar-ho, moros i cristians, al País Valencià: acceptar-nos als
valencians-catalans. Ens trobaran en qualsevol cantonada per donar testimoni de
la nostra raó. Si som “quatre gats”, paciència. Serem valencians com la resta,
i amb l’afirmació catalana. Ens poden colpejar, multar, coronar-nos d’infàmia.
És igual. De moment, els mamuts de la “valenciania” han fet tot el possible per
afligir-nos. El feixisme amb diarrea. Una brutícia que s’ha de suportar…»
Aquestes paraules són del 1977. Fa vora trenta anys i el seu discurs continua
vigent. La paciència s’acaba, fins a quan els haurem de suportar? Volen tornar
a revifar l’anomenada «Batalla de València», la crispació social i política que
va patir el País Valencià els darrers anys de la dècada dels setanta. Però ni
els temps ni les circumstàncies no són els mateixos.

Personalment em quede amb aquest pensament
positiu de batalles guanyades: «Quan un
dia arribin a sentir-se igualment “catalans” un veí qualsevol de Xàtiva i de
Palafrugell, d’Elx i de Manacor, de Perpinyà i de València, de Lleida i
d’Alacant, de Barcelona i de Beniopa, i etcètera, tal vegada hi haurà una
batalla guanyada. Unes quantes “condicions objectives” perquè així sigui, hi
són.»

Gràcies, Fuster, per escriure en lletres daurades la
història de Catalunya, per explicar-nos què som i per què som com som.

Deixem que el nostre
il·lustre suecà torne a les seues vacances, pagades i ben
merescudes. Confiem que en aquell paradís on es troba en companyia de l’Ovidi,
bevent si els arriba el pressupost un bon whisky, no s’assabenten de la pesta
feixista que s’escampa per tota la nació i que sembla haver-se instal·lat còmodament
al País Valencià.

Que la flaire de l’alcohol els ennuvole la
mirada i els enganye les orelles, que no els faça passar la vergonya
d’assabentar-se que una vegada més els feixistes s’han manifestat pels carrers
de València. I la delegació del govern ho ha acceptat, al·legant que aquestes
són les regles del joc. Deixeu-me que ho dubte, el senyor delegat del PSOE no
em deu voler fer creure que, en nom de la democràcia, ha autoritzat a una colla
de feixistes espanyols a passejar-se per Benimaclet cridant consignes xenòfobes.
Els evitarem el dolor que tots patim, aquest mal que naix de les entranyes
d’una terra que avui encara plora la mort del Guillem Agulló i que encara clama
justícia.

Deixem
descansar Fuster, també l’Ovidi, mentre tots ens preguntem qui són els
responsables polítics de tots aquests improperis? Quina classe de democràcia és
aquesta que permet actes com aquest?

Avui Fuster hagués fet 88 anys, i encara que
us sembli increïble hi ha una estranya i trista coincidència Fraga va nàixer el
mateix dia i el mateix any que el nostre homenot de Sueca. Però amb una data de
caducitat ben diferent, el destí fa bromes macabres com aquesta. Però no calen
les dates assenyalades per recordar aquest gran home, divisa del catalanisme
cultural i polític. Gràcies Fuster per escriure en lletres daurades la història
de Catalunya, per explicar-nos què som i perquè som com som.

Acabaré amb unes emotives paraules sobre Joan
Fuster que va escriure Gonçal Castelló:

 «Havia
conegut un home excepcional, un intel·lectual clarivident que feia diana en
tot, que aclaria d’una vegada per sempre les nostres arrels i el nostre
esdevenidor, que explicava de forma planera, en clar i català, el destí i el
futur d’un poble fins aleshores trossejat i perdut, sense objectius clars sobre
la seua identitat, amb una llengua a punt de perdre’s i el seu avenir incert,
sota la pressió constant d’un espanyolisme anorreant que infectava a poca a poc
tota la societat valenciana. Estava davant d’un patriota català, que proclamava
la seua identitat nacional sense embuts. En la seua filosofia política deixava
ben clar que els valencians som de nació catalana i la unitat dels nostres
pobles queda ben definida amb l’exemple de la mata de jonc de Ramon Muntaner
quan escriu: “si tota la mata lligats amb una corda ben forta, e tota la volets
arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens per bé que tiren no l’arrencaran…”»

Gemma Pasqual i Escrivà