ON LA GOJA BALLA I LES BRUIXES ESPARGEIXEN MALS AUGURIS….

Imatge: el Gorg Negre de Can Prat. 

Ja n’érem freturosos. N’havíem parlat molt però no arribava el dia. Havia de ser en primavera. No podíem trobar-nos sense l’aigua que dóna màgia a l’indret. I mireu, avui ha estat el dia. Ens hem endinsat al cor del Montseny, on les gojes ballen, les bruixes espargeixen els seus mals auguris i l’aigua sadolla el cos i l’esperit del vianant…

I hem vençut les dificultats. Que no son poques i ens hem enfilat, riera amunt, esgarrinxant-nos les mans, atuint el cos i no sabent ni on podies posar els peus dins el rierol que baixava, avui, molt furient.

L’espectacle feréstec servit! 

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en PETITS PENSAMENTS, paraules petites. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari