LES VEUS DE GUALBA (en audio)

Imatge: el suro de Can Prat…… 

Fa uns dies, en el bloc,  feia un apunt sobre les veus de Gualba…. vaig prometre que explicaria la contalla  a la radio i la penjaria….. 
I les prometences cal complir-les….. 
I perque ho pogueu recordar deia:

el capellà se’n condol: 
– …. Es molt trist no poder sentir el repicar de les campanes, per molt que estiris la corda i per molt que el batall estomaqui de valent les parets de coure!!!!. 
I finalment,  troben la causa del malefici: els habitants de Gualba han menyspreat els sons…. 
Es clar, els sons no valen res….no son moneda de canvi…. a ells, als veïns de Gualba, els importen més les terres, els garrins, els bous, les gallines…. d’aixó en poden treure diners i fer-se rics….. En canvi, dels sons,  que en poden treure? …. si no son res, només son soroll……

Fins que el batlle, espavilat, els fa adonar que el més important que tenen els de Gualba, és aquest bé immaterial: els sorolls,  els sons, el rumoreig de l’aigua de  la riera, l’escataineig de les gallines, el mugir de les vaques, el belar de les ovelles, el tro després del llamp, les batallades de les campanes que ens marquen els temps … 
I quan se n’adonen …. els sons tornen … 
I quan tornen……. 
“Tot seguit , els xiscles d’unes orenetes, el plor d’un infantó i l’encisadora melodia que els plàtans gegants de la plaça aspergiren damunt els caps de la gent quan el vent començà a jugar amb les seves fulles. Finalment, la campana de l’església, moguda per una ratxa misteriosa, començà a repicar desgranant per la plaça un devessall de batecs com mirallets de festa i d’alegria….” 

I si voleu llegir tot el post que vaig fer, cliqueu aquí. 

I si voleu veure unes fotografies de Can Prat i el suro gros, cliqueu aqui. 

I si voleu, podeu escoltar la contalla al tall de veu que ha penjat Via Verda-La Xarxa:

 

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en CONTES. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari