LES CIRERES D’ARBOÇ ENS CRIDAVEN AMB OLORS DE XAMPANY..

Imatge: Cireres d’arboç amb colors……..

Anàvem a l’encalç dels colors de la primavera d’hivern. Vorejàvem el turó d’en Prat. Els camps erms ens saludaven groguencs, les cireres d’arboç ens cridaven amb colors de xampany. El camí de can Prat amb la inestimable companyia de l’amo. Que ens contava que no es creia que arribéssim al gorg, “jo te l’encendré, deia…..” ,  que les fulles de faig que apareixen a les fonts mallorquines son del gorg, que la creu de dalt és d’ells, dels de Can Prat……. que la de baix és del rector, que l’aigua escasseja i que els diumenges en fan recapte. Que les aglans son pels cavalls i l’altra  bestiar. I que al suro gros, el foc li va fer l’estella. I a la mirada una lluïssor, encara, d’esperança…  I de retorn, els camps, ara erms, son plantats de blat i d’ordi….
Un mati de retrobament amb una  part de la història….. 

 

 

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en PETITS PENSAMENTS, paraules petites. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari