Moreno i companyia

Sabem que hi ha diverses maneres de definir què és una nació. La bibliografia va plena de treballs, d’assajos, d’articles, etc. que confirmen l’interés que la qüestió suscita en l’àmbit acadèmic. És convenient assenyalar que l’especulació intel·lectual sobre la nació intervé tant en l’àrea del pensament com en el camp de la historiografia. Però no entraré en disquisicions sobre la matèria; em limitaré a posar èmfasi en el procés que afecta el nostre territori en relació amb l’estat que el subjecta.

Al llarg dels segles XVII i XVIII sorgeixen dos models de nació. El primer, d’arrel liberal —voluntarista— s’ajusta al concepte impulsat per Locke i Montesquieu. El segon respon a criteris organicohistoricistes de gènesis culturals, idea que trobem en Rousseau i, de manera més explícita, en Von Herder.

Resulta, doncs, que Lluís XIV té al cap una França com la que pensa el seu coetani Locke. Empresa que cristal·litzarà conseqüència de la Revolució del 14 de juliol de 1789. Però molt abans de la presa de la Bastilla, Felip, el nét del Rei Sol, aplicarà certes mesures sobre el seu estat hispànic inspirades en el projecte de l’avi: allò va ser el centralisme despòtic.

És a dir, els orígens dels dos estats actuals, França i Espanya, estan fonamentats primer en l’absolutisme, i després, en els pressupòsits liberals. I tots dos són, per això mateix, teòricament, conglomerats volitius. Dit d’una altra manera, el conjunt de la ciutadania, mitjançant el consens i l’acord, intenten viure dins d’un marc polític que incloga totes les persones dins d’un mateix ordre i normes pactades. El plantejament és, només, hipotètic; la realitat inclou variants amargues no negligibles. Montesquieu aporta el gran què que significa la divisió de poders i les dues constitucions, la de Versalles i la de Cadis, proclamen que la sobirania resideix en la “nació”.

Molt bé, fins ací la idea primària, però la pretesa equitat que comportava la organització liberal era una trampa per als pobles diferents de l’aglutinant centrípet. Els dos casos —al nord i al sud dels Pirineus— són paradigmàtics dins de la història política d’Europa. M’atrevisc a afirmar açò perquè cap dels dos estats es conformen amb dominar els tres poders preceptius, com se sol dir; ambicionen molt més: s’afanyen a modelar les consciències individuals i col·lectives de la ciutadania a través dels ressorts exclusius de la potestat jurisdiccional. Per això, una vegada cosits els diferents pobles a les matrius nuclears —París i Madrid— tots dos maniobren en el mateix sentit. L’objectiu és configurar una estructura, no com naixia en el període fundacional, sinó com la que proposava Von Herder. El filòsof prussià definia la nació amb els requisits següents: història comuna, cultura comuna, llengua comuna, literatura comuna, tradició comuna i costum comú.

Aquestes condicions no eren homogènies sobre cap de les dues demarcacions, raó per la qual era menester suprimir interferències que obstaculitzaven el projecte. Cal insistir en el punt crucial: assolit el model aparentment més democràtic, aspiren a segar les arrels culturals més visibles que consoliden un imaginari col·lectiu amb bases vinculants irrevocables.

França va dur a terme l’extirpació metòdica de la memòria amb un èxit considerable. Espanya procura imitar el model francés sense cap contemplació envers les nacions prèvies. L’Estat en què estem inclosos no assumirà mai la riquesa civilitzada que engloba, sinó que intentarà cohesionar-se a través de l’elisió i la supressió de les cultures no castellanes.

Com s’expliquen si no, els esforços que esmercen els dos estats a fi d’esborrar qualsevol traça cultural aliena al centre que controla els ronsals? Per què s’implanta per vies coercitives el predomini d’una nació per damunt de les altres? Com és que un ciutadà de Llíria ha de ser bilingüe i un veí de Madrigal de las Altas Torres, es pot abstindre de ser-ho? Quina llei natural justifica que el primer, viatger a Medina del Campo, haja de parlar en l’idioma dels medinencs i el segon, a la fira de Xàtiva, conserve el privilegi de la seua parla? Els interrogants que obri la parcialitat empírica no s’esgotarien mai.

Aquest supòsit posa en evidència una qüestió candent: les equanimitats legals es limiten a figurar en impresos grandiloqüents i no es materialitzen mai. Per què?