LES VEUS DE GUALBA

Imatge: Portada del llibre AIXÒ VA PASSAR A GUALBA…. de Joan Barat, on hi ha el conte LES VEUS DE GUALBA.

Potser és el llibre de contes més ben girat que he llegit…. i mireu que n’hi ha, de llibres de contes,  en català!!!!
Doncs aquest em te el cor robat…. escrit amb un llenguatge molt acurat…. unes expressions savies i sentides….
Les trames dels contes sempre en positiu, aporten una tranquil.litat, serenor i projeccció a la bonhomia com cap d’altre….
I avui, per homenatjar les campanes d’Arenys, he dit el conte “les veus de Gualba.” del llibre esmentat,  als meus bons amics i amigues de Vila Betània………
Un dia l’explicaré a Radio Arenys i el penjaré….
De moment, una llambregada:
De cop, el poble de Gualba perd tots els sorolls, totes les veus, tots els sons…. i pobres…. es troben amb un dels pobles més bells de l’univers, però han perdut els sons…., han perdut la vida…
I el capellà se’n condol:
– …. Es molt trist no poder sentir el repicar de les campanes, per molt que estiris la corda i per molt que el batall estomaqui de valent les parets de coure!!!!. 
I finalment,  troben la causa del malefici: els habitants de Gualba han menyspreat els sons….
Es clar, els sons no valen res….no son moneda de canvi…. a ells, als veïns de Gualba, els importen més les terres, els garrins, els bous, les gallines…. d’aixó en poden treure diners i fer-se rics….. En canvi, dels sons,  que en poden treure? …. si no son res, només son soroll……

Fins que el batlle, espavilat, els fa adonar que el més important que tenen els de Gualba, és aquest bé immaterial: els sorolls,  els sons, el rumoreig de l’aigua de  la riera, l’escataineig de les gallines, el mugir de les vaques, el belar de les ovelles, el tro després del llamp, les batallades de les campanes que ens marquen els temps … 
I quan se n’adonen …. els sons tornen … 
I quan tornen…….
“Tot seguit , els xiscles d’unes orenetes, el plor d’un infantó i l’encisadora melodia que els plàtans gegants de la plaça aspergiren damunt els caps de la gent quan el vent començà a jugar amb les seves fulles. Finalment, la campana de l’església, moguda per una ratxa misteriosa, començà a repicar desgranant per la plaça un devessall de batecs com mirallets de festa i d’alegria….” 

I fou així com retornaren les veus a Gualba, amb les campanes marcant el batec de la vida….. 

I ara qualques illetrats i amb un cor incapaç de sentir les veus de la vila, ara,  s’entesten a treure’ns els sons del repic  de les campanes i amb ells,  part de la nostra vida?…
I cà!!! 
No podran!!
 

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en TASTS DE VIDA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari