ALBIRANT, JA FA ANYS, EL GORG NEGRE ….. A GUALBA

Imatge: El Gorg Negre i el seu embat.

I avui, permeteu-me un xic de nostàlgia: Adjunto dos textos que vaig fer, quasi seguits, de com va anar, que finalment, i després de molts intents poguéssim entrar al clos màgic del Gorg Negre de Gualba:  

23-3-2003

Avui m’he autocondemnat a anar sol a muntanya. No volia exposar els companys. Me n’he anat a trobar, jo solet, la dona d’aigua del Gorg Negre. Bé, aquesta era la intenció. Vergonyosa ella, s’ha amagat al darrera del revolt del gorg i ni he capit on podia ser. Prou he intentat baixar a redós de la Creu. Ho he intentat per entremig de les bardisses. He intentat fer rapel per les boscúries profundes. Des del Polvorí, des del serralet de la Creu, pel bosc pregon… Ni pensaments. No hi ha hagut manera humana de baixar al Gorg. Podreu gaudir de les fotos… de lluny. Podeu entrellucar el Gorg… Però la dona d’aigua, des del seu amagatall, em deu  haver fet un pam i pipa ben formós.

Quan me n’anava m’ha semblat sentir una riallada. M’he girat i només he sentit l’esgarip d’una bestiota negre que s’envolava pel damunt de la Creu… Un altre dia germà.. m’ha semblat que em deia.

I es que les dones d’aigua no son visibles pels mortals pecadors com ho és un servidor….

No obstant… hi tornaré!!!!

 

27-4-03

 

Una prometença cal complir-la. I avui ha estat el gran dia. Amb En Manel i En Toni hem fet cap al Gorg Negre. De bon matí, pel camí de Can Prat, on, en passar-hi ens ha semblat sentir el plor de l’amo,  enderiat per no trobar l’estimada goja que, un dia, pel seu mal cap, va perdre a l’estimball del Gorg Negre. Hem seguit la pista de can Prat fins al peu de la creu, resseguint el corriol d’aigua que ens parlava de les angoixes de la contrada. Hem passat pel suro gros. Val la pena que li feu una ullada per copsar la natura com se les enginya per fer créixer una alzina surera damunt una roca.

Hem arribat al peu de la creu. On em vaig haver d’aturar el darrer dia. Des d’allí hem iniciat la remuntada del riu. Grimpant com escaladors i ajudant a n’en Xaloc a guanyar els desnivells. Per fi, la resclosa davant nostre…, Quina joia! Quin esclat d’aigua, quina fúria l’embat del torrent! Encisador ! El lloc te l’encanteri de la dona d’aigua, de la goja, de l’esperit ferreny de l’aigua obrint-se pas per la torrentada!!!! Hem quedat impregnats d’una pau sens fi…. Fins i tot hem trobat l’anima del dimoni perduda dins l’aigua en forma de gripau… groc… !. Veieu les fotografies… Ens agradaria que us aportessin l’esclat d’emocions que el gorg ens ha reportat a nosaltres. 

Ah! i en Xaloc s’ha portat com un “jabato” pujant per allí on era materialment impossible de pujar un gos…. Bravo per ell!!

 
I si voleu, regalar la mirada amb imatges montsenyenques, cliqueu aquí… 

 

 

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en MONTSENY. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari