De res, massa

Molt a la vora d’on treballo hi havia un bar, un cafè, integrat a una d’aquestes cadenes de franquícia tan comuns, que adotzenen els establiments de les ciutats. Aquesta setmana se n’ha traspassat la titularitat i l’explotació a una família (dic jo que són família; si més no, són colla) de xinesos, un episodi més d’aquest fenomen actual que fa que tants i tants establiments de restauració o d’hostaleria vagin a parar a mans orientals.

Fins ara hi treballaven unes noies d’origen llatinoamericà molt meloses. S’adreçaven a la parròquia amb un deix exòtic i potser excessiu:  “¿Qué le pongo, corassón?” o ¿Qué va a tomar, mi vida?”, però en català t’hi entenies. Els nous propietaris del negoci els han ofert continuar-hi treballant. Amb unes condicions diferents, això sí. Fins ara, aquestes joves despatxaven cafès de dilluns a divendres, fent jornada de vuit hores i cobrant un sou mensual d’uns mil euros. Els nous negociants els han proposat treballar de dilluns a diumenge (amb un dia de festa setmanal que ja es veurà més endavant quin és), a raó de deu hores al dia i per un sou de vuit-cents eurets. El concepte de productivitat dels nous amos és un altre. L’esperit d’abnegació i sacrifici, la capacitat de treball també és, certament, diferent. Les condicions laborals, el mínim conveni que podia haver-hi, els drets que s’haguéssin pogut consolidar… se n’han anat pel desaigüe de la pica. Les llatinoamericanes han deixat la feina i la barra resta ocupada per cambrers (?) xinesos.

Ara deuran obrir set dies a la setmana, vint-i-vuit hores al dia, tots els dies de l’any, tal com passa amb certs locals que no sembla que s’hagin d’acollir a la regulació comercial vigent. Amb coneixement de causa, sabent el pa que s’hi cou, havent de demanar un tallat fent mímica… em sembla que a mi ja m’hi han vist prou el pèl.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!