Publicat al bisetmanari HORA NOVA el 29 de setembre de 2009
Després d’un mes marejant la perdiu, el Govern espanyol ha fet públic el seu veredicte respecte a l’anunciada pujada d’impostos. A l’espera que s’aprovin els pressupostos al Congrés per l’any 2010, ja tenim que ens apuja l’IVA i que la deducció dels 400 euros de l’IRPF desapareix.
A partir del mes de juliol de l’any que ve, que és quan entrarà en vigor la mesura, ho trobarem tot més car i ens ho pensarem dues vegades a l’hora de consumir, que és justament -consumir- el que més convé en un període de recessió. Ho deia ahir en el seu discurs el president dels hotelers i restauradors de les comarques de Girona, Antoni Escudero, davant els centenars de persones que acudeixen cada any a la celebració del Dia Mundial del Turisme que es fa a Masarac, al Castell de Biart. Pagarem entre tots els plats trencats de tanta despesa social, que és necessària però sempre i quan hi hagi els diners per fer-hi front. És una mesura impopular que la ministra Salgado va intentar donar, sense èxit, posant la més amable de les cares. Però també és impopular que hi hagi gent que s’aprofita del sistema i del nostre estat del benestar. Però d’això ningú en parla. Si saps que en un altre país pots viure sense treballar o fent-ho d’estranquis i que a més a més, si et fas mal, tens metge gratis i que els teus fills poden anar a l’escola sense pagar-ne ni cinc, és evident que la decisió es decantarà per deixar-ho tot i anar-hi. És clar que dit així sembla una frivolitat i darrere cada cas hi ha una història però no està de més recordar que la despesa social que està afrontant l’Estat no només beneficia els que més s’ho mereixen. Pretendre que un sol sou alimenti la unitat familiar i que, gràcies a aquest, tots es puguin beneficiar dels serveis públics com la sanitat i l’escola i dels ajuts per alimentació és propi d’una altra època. Jo, que sóc dona, no entendré mai aquelles que, com jo, necessiten treballar per poder tenir un nivell de vida digna i que, en canvi, ni s’ho plantegin. Aquelles que es poden permetre quedar-se a casa, em trec el barret. Però no entra dins els meus paràmetres mentals que aquelles que, podent treballar per ajudar l’economia familiar, prefereixin quedar-se a casa pel masclisme de la seva cultura. Per tant, com a contribuent, no m’agrada haver de sufragar aquestes persones ni les que s’han quedat sense atur, que vol dir que han tingut dos anys per trobar feina, i que ara reben aquests 420 euros de l’Estat. Insisteixo, si hi ha diners per pagar-ho, cap problema, però si això ha de sortir d’un augment dels impostos, trobo que és la sortida més còmoda, i que potser hauríem d’exigir als nostres polítics que es trenquin més el cap per plantejar mesures intel•ligents i més efectives. Em pregunto per exemple quina feina fan els funcionaris del Ministeri de Sanitat sense tenir cap competència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!