SERRALLONGA

Les engrunes de les hores escadusseres, fins que, en tancar, de nit, la ferreria, tornarien a casa, on, la dona els esperava amatent i la mainada jugant a l’entorn de la taula. S’havia escolat el dia plujós. L’endemà, potser, podrien tornar a la vinya, al tros, a tornar a refer els solcs que, míserament, els permetien arribar a fi de mes. No n’hi havia per més. Era el que els quedava d’aquella vida trista.

Jo no. Jo tenia un pare ferrer, un pare que a cops de mall vencia  el ferro. Permetia, amb cops secs i durs,  refer les eines, els xapos, els magalls, les arades, i quan tocava,  ferrar els cavalls. Aquella sentor de peülles rostides. Aquella sentor de bèstia jove. De socarrim. Olor que m’era tan familiar que, quan ferrava, l’aire es tornava diferent. L’aire no era la pudor de resclosit del col·legi. Ni de pixats. Ni d’humitat resclosa, que regalimava la vella església que em deixava fer d’escolà. Era la olor d’una llibertat guanyada a les hores de costura. Era la llibertat que els altres no tenien. Amb el ventamosques, fet dels pèls de la cua del cavall, anaves esbandint les mosques perquè el ferrer, el teu pare, pogués acabar de ferrar. I sentir explicar per enèsima vegada l’acudit de vailet d’aprenent de ferrer. Quan l’expert li pregunta, després de  la primera ferrada:

.- Què, tots els claus han anat bé?.

I el vailet respon:

Tots no. N’hi ha hagut un que ha sortit.

I la riallada esclafia.

Els grans sabien que tots els claus havien de sortir de la peüngla del cavall per tal que, reblats, aguantessin la ferradura. Si no sortien, es clavaven a la carn de la pobre bèstia.

.- Ja, ja ja… Esclafien tots en riallada de l’acudit explicat mil i una vegades.

Allà a la vora de l’enclusa, quan el pare ja començava a traficar en la compravenda de fusta, vas sentir per primera vegada les paraules punyents:

.- L’han mort, talment com un gos. Aquests cabronassos del sometent l’han farcit a trets.

I el silenci, el silenci que ho amarava tot. La por arrapada a la gola. La por que sortia del més endins de l’ànima. Tu no et movies, Tenies por que algú s’adonés que el marrec estava escoltant. Del perill que representava tenir orelles tendres a l’aguait de les converses dels homes. Però ningú no parava esment. En Pep Llarg, feia el panegíric. Removia les darreres brases amb la baioneta robada al francès, ja esmussada de tant remenar la fornal. I amb el cigarret a la comissura dels llavis engegava l’exhortació. Li agradava garlar, al Pep. Se sentia atret per les mirades del Conco del  Través. D’en Golba, de l’Alfredu, d’en Terra vell, del Coix xic i del teu pare. Tu no contaves. Estaves allí d’esquitllentes. No et sabien, amagat darrera el gros martinet. I llavors la veu gutural d’en Pep començava a tronar:

.- Si l’haguéssiu vist. Quin tros de mula. Arraulits que estàvem nosaltres embolicats en les mantes. D’una revolada havia apagat el foc que el podia delatar. D’una banda els gendarmes i de l’altra la guàrdia civil. I ell, mentre nosaltres estàvem arrupits dins les mantes, ens engegava el sermó: Que si visca la Fai. Visca l’anarquia. I ens aterria les orelles amb la seva veu de tro. Nosaltres poc que el compreníem gaire. Però quins collons que tenia. Se li veia que era un home bregat en mil batalles. I quan sentia la remor característica dels correatges de la guàrdia Civil, amb els pebrots que gastava, es fotia dins del rierol glaçat, amb l’aigua al coll  i amb quatre braçades, guanyava l’altra riba i el veiem escapolir-se cap a la vora de França. I ja arribava la bòfia.

En Pep, remena les darreres brases. Sap que te tota  la ferreria pendent de les seves enraonies. En Pep és un dels homes de la colla que el pare ha contractat per començar la temporada de bosc d’enguany. Canvia de feina. L’ofici de ferrer ja no dóna massa. No hi ha massa cavalls per ferrar. La colla que ha contractat, a l’hivern, baixa cap a marina. No es pot estar als Pirineus, el  fred és massa dur. I ara a l’hivern baixen a treballar a la terra baixa.

Un xic esporuguits per si entrava algun despistat a la botiga, però pendent del que contava des de la seva còrpora de bordegàs de bosc.  

.- I quan arribava la bòfia ell ja no hi era. Feia poca estona que havia travessat el riu. I nosaltres parats. Muts. La boca tancada que així no hi entren mosques. Que prou en saben aquests de la bòfia de fer parlar. Només falta que nosaltres els donem peu.

.- Han visto algo raro? – preguntaven.

.- I ca. Poc que hem vist res.

 Estem arraulits de fred i no ens movem . Potser si que es pensaven que els diríem alguna cosa.

.-Pues si ven algo avisan, que estos cabrones ya vuelven a andar por estos parajes .

.- I bé. No passeu ànsia que si els veiem , vosaltres sereu els primers a saber-ho.

Que s’ho creguin els mal parits.

.- I ara jo ho veieu. L’han pelat a Sant Celoni.

.- De ben segur -afegeix el Coix – que li han parat una trampa aquests  del sometent. Si no es així a aquest no el pelen. Amb els collons que te….

La porta de la ferreria es va obrir. Tothom astorat. Vejam qui entra. No fos cas que entrés el falangista del carrer… No, era la Tereseta, la iaia  que ve de comprar. Passa davant dels homes. Una llambregada somera a l’estança que, per l’hora,  ja està a les fosques.

.- No us en doneu vergonya. Aquí explicant aquestes històries davant del vailet….

La iaia t’havia descobert. Ja sabies qué et tocava. Però ja havies sentit prou. Ja començaves a veure, en la tendra infància, que el que explicaven a la radio: (Han matado a un facineroso en Sant Celoni en un brillante servicio de la Guardia Civil y las fuerzas del orden) no tenia res a veure amb  la realitat .

Per les poques paraules que collies, ja entrellucaves que no era clar el que ens engalipaven.

De gran hi has passat mil vegades. Per aquest carrer estret i curt. Santa Tecla. Quina ironia. La patrona de la música. Allí, després has sabut que allà el van abatre. Els dos del sometent. Els has conegut. Homes normals. Les mans tacades de sang. Però l’oblit no és pas total. Fa poc que hi han penjat la placa. Ara ja no fa por. Aquí va caure assassinat Quico Sabaté. Han hagut de passar molts anys per esbandir la por.

Era diferent. La vida era diferent, però el record es perd en la més pregona infantesa. La infantesa que em permetia viure en un mon màgic. Un món tancat per tu, per a tu i pels teus  germans. Era el territori amarat de realitats diferents. Temps hi hauria que el mon es capgirés. Que la vida es tornés agra. Que les sentors, que de petit t’agombolaven i et transportaven a altres indrets, perdessin la seva vivor i es convertissin en musica feble, enganxosa , fonedissa, fins i tot tràgica.

La iaia amarava amb la seva sola presència les teves nits d’infant. Dona ferrenya. Forta, amatent al més petit detall que es confongués en la primor dels dies. No estava pendent d’aquest mon. Et transportava a altres móns, a altres vessants. T’allunyava del perill immediat. Aquest perill que, quan ets nen, no saps copsar amb tota la seva intensitat. Es de gran que el perill batega al teu costat, que et fa sortir del cau , que se t’arrapa a la gola i que, seria llavors que necessitaries la mà nerviuda de la iaia. El tremp de dona forta, l’esgarip necessari, la serenor tranquil·la, la presència volguda i estimada.
Però ai las. Avui, no tens aquesta dona forta per vessar-li el teu cor, encara que la boca resti muda….