SOTRAGADES TÀPIES
Sabia que al Reina Sofía, per homenatjar el 75è aniversari del pintor (per dir-ne d’una manera que probablement queda coixa) se li preparava una exposició antològica. Una excusa com una altra per evadir-se uns dies i deixar-se abassegar per una realitat que no tenia res a veure amb el teu dia a dia i que em permetria aparcar una mica els mals d’aquí dintre.
Va ser la primera vegada que vaig comparèixer davant Antoni Tàpies. Va ser tota una experiència. Suposo que la meva sensibilitat aquells dies estava una mica exaltada. Però vull creure que l’art de Tàpies les té aquestes coses. No pots restar igual, ni durant, ni després d’haver-te plantat davant d’alguna de les seves obres.
Des d’aquell dia, trobar-me davant alguna de les seves creacions, sempre m’ha ofert una porta, una finestra, on entrar a una interrogació profunda, exaltada, meravellosa. Un convit a arrenglerar les quatre coses essencials que ets i tens i centrifugar-les molt endins per acordar una experiència difícil de descriure només amb paraules.
Ahir va morir l’artífex de tot plegat. Tot el seu llegat (aquí hi hauria d’anar un adjectiu que no trobo i que potser no vull trobar) seguirà desenredant la trena de les partícules més elementals dels nostre ésser. Ens posarà a prova a molts nivells. Sotragades a l’essencial. Sacsejades a les veracitats més absolutes.
Sempre cal tornar a Tàpies. El març del 2010 va ser la darrera vegada que ens vam retrobar. Impossible pensar que la pols de marbre, que els grumolls de terra, se n’aniran o patiran cap mena de modificació només perquè l’home que ho va fer possible ha deixat el món terrenal. Seguiran intactes els senders a recórrer. Seguiran intactes els camins a descobrir. Amb el cor baldat o amb el cor sencer, seguiran. A reveure mestre. Benvingut, mestre.
(Il·lustració: Cartell que Tàpies va fer pel PEN Català amb motiu del Dia Internacional de l’Escriptor Empresonat el 2003)