marginàlies

Aquests dies especialment  mariamercemarçalencs i montserratrogencs, sembla com si augmentassin el delit i el goig de la lectura; com si la lectura recobràs interès i valor. I és en el redoblament de la intenció lectora que t’adones amb tota cruesa del que asseverava Montserrat Roig, que el plaer més difícil de transmetre és el de llegir.

Llegir deslloriga capteniments, aferma els sentits i els afina, i facilita la vida. I sols pel fet de dir-ho i de predicar-ho, no fa augmentar el nombre de lectors i menys encara de lectofílics. Els llibres, a més de ser font permanent de coneixement i camí de saviesa, són bons companys de viatge, i només ho sabem els que els estimam i assaborim.

Lectors i no lectors saben què són les rates de biblioteca i de sempre m’ha semblat una imatge o referència menyspreadora de qui llegeix, amb avidesa o no. Lligar un dels animals més odiats –i per això detestable- amb un palau de ciència i cultura és gairebé una injúria. I pintar aquests particulars rosegadors insaciables consumidors de lletres com a persones empolsegades, patums tan  alienades com divertides devorades per la follia de baixa intensitat, una broma de molt mal gust, per ser llegible. I és quan em deman a quin ésser del bestiari hauríem d’assimilar qui no llegeix, qui no frueix de deixar-se endur per la lectura; de deixar-se prendre pels llibres.