marginàlies

Vivia permanentment assegut en una estació en la que semblava que no hi passaven trens. I si hom el mirava detingudament, veia que del seu cervell en sortien trens fantasma estirats per locomotores cantadores que mai no s’aturaven i que traginaven ambostes d’aire pur, cabassos de paraules per denejar i esplugar, tones de dibuixos a l’aire per insuflar coratge als més ressagats de la contrada. Trens de joguina que acabaven la corda ves a saber on i allí exhaurien la força terratremolosa que els havien encomanat els infants que aprenen a desviar converses, a cridar atencions i a dissimular la ignorància que deploren. Tanmateix, no feia cara de voler-se’n anar enlloc, el vell: simplement volia sentir el neguit punyent de la sortida, la inquietud matussera de la partida de qui s’acara a un temps i a uns àmbits que desconeix i sense cap mena de protecció. I d’allí estant, hom diria que també fruïa de veure passar eixelebradament l’aire de conformitat aquietadora dels vilatans, que pensaven que el cansament que portava escrit als ulls i els moviments exasperadament lents del seu cos provenien  de la seva saviesa, que li permetia viure sense menjar ni beure res; ni fer res més que acumular sabers i sentiment. Ho sabia tot de tot i si de cas hi havia res que ignorés, senzillament aquesta cosa no existia. Ningú no sabia quin temps feia que vivia assegut  a l’estació, que la municipalitat mantenia en permanent estat de revista per molt que ja no quedàs ningú a la vila que recordés el darrer tren qui hi passà. Una nit, el xiulet perllongat i persistent d’un tren que semblava no cabre a l’estació de tan enorme, despertà tots els veïns. Ningú no hi anà, a l’estació: era el tren que esperava el vell. L’endemà, de l’estació, només en quedava la runa, que l’aiguat que descarregà just després del darrer xiulet del tren, convertí en abeurador.