marginàlies

La rata que li puja lentament per la cama nua no té res que l’entendreixi ni la simpatitzi: sortida de la claveguera, no du el pèl ajagut sinó encrestat pel verrim i put com a carn de vas. És d’un color indefinit molt obscur, gran i grossa, la rata; sent bé el pes damunt la tíbia. Avança amb una parsimònia tenebrosa, mou el musellet molt humit nerviosament cercant qui sap què, i mira amb tota l’atenció possible el seu espant que el creuclava al llit amb una arrogància altament rosegadora. Ell és incapaç d’espantar-la, de botar del llit d’una revolada, d’enfilar-se a l’aplic de llum o al canterano, de cridar, de fer res per alliberar-se d’aquella bèstia infecta que sembla que l’ha hipnotitzat perquè se sent sotmès a les seves ordres.

Ell no li perd els ulls raters de vista i creu que d’un moment a l’altre li clavarà un discurs abrandat sobre qualsevol tema, car li sembla que és rata entenimentada i docta per tot el que fa a la darrera branca de la ciència. I entre pausa i pausa del discurs o de la lliçó magistral, suposa que pegarà una mossegada aquí i una mossegada allà.

És quan sent el pes de la rata damunt el genoll dret que s’adona que l’animal li mira amb atenció procaç el penis i els testicles, i just llavors maleeix l’avès de dormir nu i tot per complaure qui va ser la seva primera amistançada. Sempre, fos l’estació que fos, dormia amb pijama, però Dèbora el convencé que era més saludable i còmode no portar aquesta peça de vestir per dormir. I tenia raó, la molt artera. Li ensenyà molta coses, Dèbora, pràcticament tot el que sap de la folgança, de com trobar el màxim plaer a qui et vol acompanyar en el ball dels cossos i de com reclamar-li igualment la màxima atenció a les delícies que es  proposen.

I ara, als antípodes del plaer, mort de por, immobilitzat pel terror d’aquella rata que com més avança més creix i que ja és un monstre que en fa dos d’ell; ara, just ara, quan la ratota és a punt d’arrabassar-li penis i testicles, pensa en Dèbora i Billie Holiday li canta a cau d’orella Strange Fruit. I en els arbres del sud de la cançó que fruiten sang, hi veu el que queda del seu cos devorat pel rosegador que ja ocupa tot el dormitori i li ha posat el cul a la cara, i l’ofega lentament, fent-li tragar la seva cua peluda, plena de pústules, brutor i escata… Here is a strange and bitter crop…

I abans de morir, just en acabar la cançó, un xiulet es clava a l’oïda i s’adona en obrir els ulls que a sobre de la cara ja no hi té el culot pudent de la ratota i que la llum omple el dormitori. Està d’esquena, sí, i completament destapat malgrat faci fred. Pot mirar el despertador, que marca les vuit i mitja, i sent l’alarma del banc que ocupa els baixos de la finca. I tot seguit més sirenes que dedueix que pertanyen a patrulles de policia. És dissabte i els bancs no obrin, per tant no es pot tractar de cap atracament; per ventura d’un robatori sense víctimes.

Bona manera de començar el darrer dissabte del gener, es diu mentre nota una estranya frescor entre les cames. De fet, se sent tot humit, com si hagués acabat de dutxar-se i no s’hagués eixugat bé, i ell s’ha d’eixugar molt bé després de banyar-se perquè no pot suportar vestir-se amb cap gota d’aigua a la pell, que en vestir-se es converteix en pua.

I aixeca el cap per mirar què passa i es veu el pit ensangonat, i una tacota negre en el lloc del ventre; i restes de vísceres sobre el llit que a penes pot contenir la sang. Va per moure un braç i no pot, intenta aixecar una cama i veu que no en té, de cames; va per cridar i sols li ix un so molt semblant al d’una sirena de policia.

I abans de perdre el coneixement, atordit per aquell espectacle horrorós, un xiulet agut li travessa el cervell i hi torna entrar la veu de Billie Holliday que torna a cantar-li a tota potència Strange Fruit.