Un agraïment egoista
El passat dijous
14/01/2010 va tenir lloc la presentació del llibre “Entre el silenci i l”oblit Paco Cucarella El darrer alcalde revolucionari de Carcaixent”, d’Anna Oliver, a la Biblioteca Pública
Municipal de Carcaixent (ací la crònica al diari Levante-EMV) . Jo resumiria
l’acte de moltes maneres, però seria un mal resum. Forçat a triar, diria
que dijous va emergir una nova líder
intel·lectual a Carcaixent. M’explique: Anna té un sòlid currículum, el podeu
llegir a la solapa del llibre si no el conegueu i, malgrat que allà està molt
resumit, ho diu tot. Anna té una
personalitat múltiple, social i políticament parlant, sempre escorada a
l’esquerra, als drets civils i al medi ambient.
Però dijous passat,
Anna Oliver va desgranar totes aquestes inquietuds davant el públic allà
concentrat, i a poc a poc, implacable,
però sense presa (se’m va acabar la cinta de vídeo i tot), va anar fent un repàs
a la seua formació personal, que ens va fer conéixer amb referències familiars,
acadèmiques, fent menció dels professors
i professores que la van marcar en el seu període carcaixentí a l’Institut de
Secundària, i polítiques, parlant del seu llibre.
No va deixar passar
l’ocasió de parlar del seu poble, de la riquesa cultural que conté, de
reivindicar una Casa de la Cultura digna, d’exigir més mitjans per a l’Arxiu
Municipal, de suggerir un Institut d’Estudis Locals, de demanar que es reconega el treball ben fet de les
professionals que, malgrat les limitacions, ho duen tot endavant.
Va usar el seu
llibre per fer una aferrissada defensa dels ideals revolucionaris de Paco
Cucarella, l’altre protagonista de la nit, i de la dignitat d’un dirigent
municipal en els moments de crisi. Aquella va ser la seua presa de posició:
dignitat, coherència, responsabilitat, servei públic i ideologia. Perquè també
podria haver fet una altra cosa al seu llibre: seguir la moda i plantejar una
falsa concòrdia entre bàndols, una disculpa dels fets passats i una manera d’avançar amagant els delators i
disculpant delictes. En canvi, Anna ja va prendre partit fa temps, i el dia que
ens presentava el llibre en defensava la seua ideologia. Una dona valenta que
no s’amagava darrere d’un voler “quedar bé”.
M’alegra
molt que tants ciutadans i amics li agraïren amb la seua presència el resultat
coherent de tant d’esforç i dedicació a fer pública una història personal, però
paradigmàtica des de qualsevol punt de vista, deliberadament oculta des de feia
massa temps (mai s’havia vist la biblioteca tan plena). Com més bé li vaja a
ella, millor ens anirà a tots, a tots els nostres, és clar. Perquè dijous vaig
veure cristal·litzada una nova líder,
cridada a dirigir-nos a molts de nosaltres cap a un futur millor. Tot i que
ella, encara, no ho sap.