ES RACÓ D'EN JORDI

Aplec d'articles de combat

3 de maig de 2016
1 comentari

Consagrem la norma

Tots els idiomes europeus, parlats en família i entre amics, varien segons la regió, segons la ciutat, segons el poble. Però tots tenen una sola norma estàndard per a escriure’ls, per a usar-lo a escola, a les universitats, als llibres, a la premsa, i per a parlar-los en públic. El castellà també, cosa que tothom troba ben normal I el català també toca tenir-la, cosa que n’hi ha molts que no poden sofrir. En parl en aquest article, que public avui en el Diario de Mallorca.

Una de les obstinacions més malaltisses dels partidaris de la nostra castellanització total és impedir que els catalanoparlants disposem d’un model de llengua estàndard, és a dir, del model de comunicació social de què disposa avui en dia -i des de fa segles en general- qualsevol idioma europeu normal.

Els mateixos que sempre, sempre, sempre, escriuen en un perfecte castellà estàndard, són els qui s’omplen la boca de ‘modalidades‘, de dialectalismes i de ‘lo nostro‘ quan veuen que, en qualque àmbit de la vida social, els catalanoparlants començam a avançar de cap a una societat lingüísticament normal.

Anem alerta a deixar-nos despistar gens ni mica amb la falsa qüestió de les ‘modalitats‘ dialectals. La qüestió és tota una altra: reparau com els mateixos que s’omplen la boca de ‘libertad de elección‘ totd’una que detecten una presència mínimament normal de la nostra llengua a l’àmbit que sigui, per exemple a qualque escola, aquests mateixos callen com morts allà on continua intacta la imposició supremacista de l’espanyol: Callen sobre la situació a les sales de cine, a l’etiquetatge dels productes de consum, a la megafonia de les grans superfícies comercials, a la immensa majoria de canals de televisió i d’emissores de ràdio que emeten a territori de les Illes Balears, a la immensa majoria de publicacions en paper que són a la venda en els nostres quioscs, als controls de trànsit a la carretera, a les consultes de molts de metges, als jutjats, a les converses amb el personal que atén el públic en molts d’establiments comercials, i a una infinitat més d’espais de la vida quotidiana.

En aquests àmbits, on la imposició de l’espanyol es manté intacta, els pseudopartidaris de la ‘libertad de elección‘ desapareixen, hi són sistemàticament muts, cecs i sords. Ja els van bé les coses així com estan.

I és que les llengües normals, les llengües que no malviuen sotmeses a un projecte polític nacionalista de substitució i d’extermini, com és la nostra, aquests idiomes normals disposen d’una eina de difusió social que infon seguretat personal expressiva i prestigi social alhora: la varietat estàndard. En aquestes llengües, tothom considera un fenomen normal el fet que els dialectes es vagin acostant de cada vegada més al model estàndard. En canvi, les llengües que sí que pateixen aquest programa d’extermini, com el català, el basc, el bretó, l’alemany d’Alsàcia o del Tirol del Sud, veuen sistemàticament criminalitzat aquest projecte de confluència expressiva pública.

Si receptàvem al castellà europeu la mateixa medicina que els castellanistes de ‘ses nostres modalitats‘ recepten al nostre idioma, hauríem d’arribar a la conclusió que, per exemple, el castellà estàndard és un crim a Andalusia. Efectivament, sobretot entre les generacions més velles, les que menys són passades per l’escolarització estatal espanyola, per posar uns poquíssims exemples,en lloc de dir abrocharse los pantalones’, com diuen en castellà estàndard, diuen atacarse’. No diuen ataúd’, sinó ataute’. No diuen atreverse’, sinó aterminarse’. No diuen último’, sinó cabero’. Ni diuen certeza’, sinó certenidad’. Ni día de fiesta’, sinó disanto’. En andalús diuen entenzón’i no pelea’, com diuen en castellà estàndard. Diuen manque’i no aunque’. Diuen alcarcil’i no alcachofa’. ‘Aljofifa’i no bayeta’. ‘Esmorecerse’i no desmayarse’. ‘Bardomera’i no suciedad’. I així en podríem omplir un llibre. En andalús, hi ha diferències de gènere amb el castellà estàndard: no diuen la costumbre’ni la sartén’, sinó ‘el costumbre’i el sartén’. En andalús, tan freqüent és dir ustedes hacen’com ustedes hacéis’, forma que no admet l’estàndard espanyol. En andalús diuen oí de cantar’i no oí cantar’ i, igualment, diuen comencé de limpiar’, vi de venir’. I encara conserven, en algunes zones rurals, la conjugació medieval leíba’, ‘traíba’, oíba’,creíba’, eliminades de l’estàndard castellà, com passa amb els futurs jadré’(i no haré’), cadré’(i nocaeré’), consigré’(i no conseguiré’).

Però allà, el nacionalisme espanyol considera la cosa més natural del món que les noves generacions s’acostin al castellà estàndard en llur llengua quotidiana. I ja no diguem en la vida escolar, mediàtica i social en general.

Així és que la qüestió no és ‘de formes’ sinó de funcions. Si volem que el nostre idioma servesqui per a totes les funcions de la vida social, continuem la tasca d’unificar-lo no tan sols gramaticalment sinó també oralment a fi de fer-lo vàlid per a les locucions de ràdio, de televisió i de doblatge de films cinematogràfics. I unifiquem-lo integralment, transversalment, neutrament entre tots els dialectes, no com ara, que el malunificam a través del dialecte catanyol de Barcelona.

En canvi, si el volem tan sols com un llenguatge de funcions tribals, per a usar-lo, com deia el ‘caudillín’ Aznar, ‘en mis círculos amistosos más íntimos’ i enlloc pus, aleshores fomentem-ne la disgregació en subestàndards com el catanyol, el ‘valenciano’, el ‘mallorquín’, el ‘menorquín’, l‘ibizenco’, el‘formenterenco’, el‘lapao’ i tota aquest regalim infinit de cagarel·la reduccionista, tribalitzadora, esquarteradora i exterminadora del nostre idioma nacional.

La qüestió, per tant, no és ‘de formes’ sinó de funcions. Aquí hi ha el rè!

 

jordi Caldentey

President de la delegació de Manacor de l’Obra Cultural Balear

 

  1. El mot “consagrem”, amb quina accepció l’utilitza aquí?

    Molts cops he sentit parlar de Pompeu Fabra (i la seva fal·lera per la normalització de l’estandardització de la llengua catalana) amb uns aires de santificació i canonització que em deixaven bocabadat.

    El seu article (dit amb tots els respectes) traspua dita mentalitat. Sort que la gent (parli català, castellà o xarnego) no és tan tancada com vostè dibuixa, i la llengua (“les”, inclosa el castellà) de tant viva que és no es pot “dignificar” [sic] sobre un altar o viure-la reclòs dins una tomba (per molt florejada que sigui).

    El dia que els espanyols vulguin imposar la “seva” llengua “estandarditzada” a tots els parlants d’“espanyol”, la dignitat de la seva llengua desapareixerà (ho dic perquè em faig un tip de parlar amb gent de diversos orígens geogràfics i socials que utilitza l’espanyol per comunicar-se verbalment amb els altres, i les varietats utilitzades “dialectals” són moltes [i són utilitzades sense cap complex de falta o culpa]).
    La dignitat vivencial dels parlants, gràcies a Déu, és independent de la dignitat de la persona. Per alguns, la norma vol ser un compendi legislatiu d’obligat compliment quan se sap de bell antuvi que ningú és capaç d’acomplir al 100% aquestes normes. Caldria estudiar el per què d’aquest comportament per part dels “legisladors”, però trobo una similitud amb els fariseus i els mestres de la llei que ens parla els evangelis (cf. Evangeli segons Mateu, capítol 23). Com els fariseus van voler fer amb la Llei (matar l’esperit -l’amor de Déu vers la seva Creació tota- per restar-hi només l’esquelet mort de la lletra -el pecat i el castig absents de l’amor i la misericòrdia divins), alguns sembla que vulguin imposar amb el mateix esperit inquisitorial la utilització de la llengua.

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!