SERRALLONGA

Ja fa temps…. Un dia,  un bon amic em diu:

.- Vinga que anirem a veure l’abraçada….

I xino-xano, ara una passa ara l’altra, ens varem endinsar per la Font de Passavets amunt fins a trobar, ran del camí ignot, un faig i un avet, entotsolats, ben impùdicament  en abraçada eterna, talment com un gest  d’amor infinit…. una abraçada, signe d’amor ancestral, on, desvergonyidament l’avet i el faig cantaven el seu amor als quatre vents……

Però ai las que ja feia un temps que duia la mosca a l’orella.

.- I si no és una abraçada……

I aquest estiu de calor immensa ens hem apropat, sense fer massa fressa i en bona companyia, fins al peu del caminoi que mena a l’abraçada….
Primer símptoma… Un avet, delmat, en ensulsiada plena havia caigut ran de marge….
Deixes la fageda i, de cop, et vas endinsant a l’avetosa….
De primer, un faig escadusser al costat d’un avet esponerós…..
De cop deixes els faigs i apareixen, majestuosos, els avets……
I nosaltres camí amunt.
Goitem a l’entorn….
I allí, ran de camí, com sempre, el faig i l’avet abraçats.
Esguardo a certa distància l’abraçada i s’enterboleix el meu magí…
.- Ep ! això ja no és una abraçada…..
Es un assassinat en tota regla.
Un sol i escadusser faig (a l’entorn ja no n’hi ha cap més) te premut l’avet, de manera que ja no és una abraçada…. es una entortolligada. El faig va enroscant-se al cos de l’avet, fins que, ineludiblement  d’aquí a no massa temps,  el tindrà ben travat i anorreat….
De cop, entotsolat amb el meu pensament, des dels arbres abraçats, em cau una fulla d’agulla del pi, ben marronosa…. morta…..

De ben segur però que no ho devem haver mirat bé….
L’abraçada és una abraçada.

.- Potser és l’avet que es deixa anorrear????