ES RACÓ D'EN JORDI

Ve de nou veure com el procés de destrucció i de reconstrucció del nostre país varia segons les regions de què parlam. A la regió continental de l’antic regne de Mallorca, l’actual Catalunya Nord, la llengua catalana s’ha acostat perillosament a l’extinció, tot i que ara, a poc a poc, s’hi comença a recobrar. En canvi, el gentilici ‘català’, no s’hi ha perdut gens ni mica: fins i tot el líder local de la ultradreta nacionalista francesa, va sortir a treure pit fa dues setmanes el dia de les eleccions parlant en nom de ‘nous les catalans’ i cantant l’himne de França.

A les Balears succeeix el contrari: la llengua catalana s’hi ha conservat ben viva fins avui. Mentres que el gentilici ‘català’ s’havia acostat a l’oblit, tot i que darrerament s’hi ha recobrat, sobretot referit a l’idioma propi.

Amb el compromís dels empresaris amb la refeta del país, també és ben observable una situació inversa entre el Principat i les Balears. Bona part de la burgesia industrial del Principat ha simpatitzat històricament amb el catalanisme, entès aquest com un moviment de renaixença cultural i de reconstrucció política d’estructures d’estat autònomes sempre dins una Espanya -que creien reformable- que retornàs a la seva naturalesa plurinacional d’abans dels borbons, és a dir, del temps de la Monarquia Hispànica. En canvi, aquest mateix empresariat, sense voler havia fet el Principat econòmicament molt dependent d’Espanya en no haver cercat ni concebut altre mercat on exportar la seva producció més que l’espanyol. Aquesta dependència tan sols l’han començada a superar els darrers anys, amb el foment de les exportacions a Europa i al món.

A les Balears, també s’hi esdevé una altra situació inversa: el segon mig segle XX, hem vist emergir una burgesia hotelera que, per una part, no ha demostrat ni demostra encara ara el més mínim interès per la renaixença de la nostra llengua ni de la nostra cultura ni tampoc per la reconstrucció de cap estructura política d’estat ni independent ni autònom equivalent a les que sempre havíem tingut històricament i que Castella ens va usurpar amb el Decret de Nova Planta. En canvi, gràcies a la seva eficaç gestió empresarial, orientada tradicionalment a captar mercats turístics europeus, els hotelers han fet de les Balears una de les primeres potències turístiques europees i mundials i, de rebot, han evitat la nostra dependència econòmica d’Espanya i han fet econòmicament viables les Illes Balears com a país independent, ja fos associat o no en un futur amb els territoris germans de l’antiga Corona d’Aragó. Basta veure com ara, gràcies a la nostra dependència econòmica dels nostres clients europeus, principalment anglesos i alemanys i darrerament també, com més va més, russos, les Balears tenim més recursos per fer front a la crisi internacional dels que tendríem si haguéssim de confiar de cap tipus de protecció procedent de l’estat espanyol.

Així és que, per ara, la burgesia hotelera ens en dóna una de freda i una de calenta: ha construït la viabilitat econòmica de la nostra independència però no en vol ser conscient. Tots els mallorquins i tots els balears hem de fer autocrítica com a societat. Els grans empresaris per no voler liderar la reconstrucció cultural i política del nostre país a les Balears, ni tan sols implicar-s’hi. El mallorquinisme cultural i polític, per no reconèixer el mèrit dels empresaris del nostre motor econòmic turístic d’haver fet de les Balears un país econòmicament viable com a territori autònom de veres i, fins i tot, independent, sobretot si un dia els beneficis de la nostra activitat econòmica romanen aquí en lloc d’anar-se’n cap a Madrid per la via fiscal. I els petits empresaris per confiar en una força política que només pensa en els interessos dels grans hotelers i de les grans multinacionals forasteres, com les d’en Florentino Pérez o de les grans superfícies, que no s’aturen de desembarcar a la nostra terra i de fer la vida impossible als nostres comerciants.

Entre una esquerra que parla molt de ‘repartir riquesa’ sense pensar que, per repartir-ne, abans qualcú amb esperit empresarial ha de tenir les condicions per crear-ne i una dreta que només pensa en els interessos dels grossos i en amagrir encara més la classe mitja per engreixar la rica, hi ha d’haver un centre que sigui capaç de construir un missatge que arribi a aquesta gran classe mitja i que sigui capaç de representar-la a les Illes Balears. Tenim l’assignatura pendent de democratitzar la riquesa que ens arriba a través del turisme en el sentit de fer-la arribar a la gran classe mitja. Hi ha desenes de milers de propietaris de pisos i de cases de fora vila que, per mirar de sobreviure en plena crisi, es veuen obligats a practicar la desobediència a la llei del madrileny engominat del Consolat que prohibeix aquests lloguers, prohibició que li exigeixen els grans hotelers, que, per afegitó, bravegen de tenir ple estibat de turistes tot l’estiu.

Que aquests petits propietaris tornassin confiar electoralment en el seu perseguidor, o que els petits comerciants tornassin votar el qui els ha enfonsats deixant desembarcar a Mallorca més grans superfícies que mai, seria un fracàs com a país i un ridícul com a societat que no ens podem permetre. El centre malloquinista i balearista té al davant unes expectatives de creixement esplèndides si no bada i si va de feina. Au idò, fora son i fil a l’agulla!

Jordi Caldentey
Mallorca Oriental