Des de la Plana

Josep Usó

20 de gener de 2020
0 comentaris

Temporal.

Estem en mig d’un temporal. Un temporal que ens afecta des de Múrcia fins a la Catalunya Nord. Que no deixa per escometre res de tota la façana mediterrània. I que té de tot: Pluges fortes, Neu abundant, vent fort i temporal marítim de rècord. I de rècord vol dir que al golf de València s’ha registrat una onada de més de vuit metres s’alçada. (el rècord anterior estava en sis metres).

A més a més de les dues víctimes mortals que ja ha deixat la tempesta, hem de comptar les nombroses destrosses i danys en cultius, infraestructures, habitatges, etc. A hores d’ara, el temporal continua, ara desplaçant-se les pluges més intenses cap al nord del País Valencià i cap a Catalunya.

De totes les destrosses n’hi ha unes, però, que són molt recurrents. Cada vegada que hi ha un temporal marítim, moltes platges es perden. I cal “regenerar-les”. Que vol dir que s’ha de dur arena de ves a saber, de vegades d’altres zones de la mar, i abocar-la novament allà on estava la platja per a que el següent estiu n’hi continue havent. De passada, l’onatge també s’ha endut passeigs marítims, que són avingudes que es fan a tocar de les platges per a passejar, circular i fer de carrer de primera fila davant la mar. Fins i tot haurà malmès nombrosos habitatges i edificis situats en aquesta “primera línia”.

I, com cada vegada, els afectats demanaran “solucions”. Nous espigons, murs de contenció més forts, més alts, més resistents, més mitjans per a treure l’aigua, l’arena, les pedres i altres deixalles que les onades van deixant dins de les seues propietats i qualsevol cosa que els garantisca que aquella propietat que tant s’estimen no torne a patir les inclemències de la mar.

Però és que moltes d’aquestes edificacions s’han fent damunt de marjals. En zones inundables. I encara més. Des del segle XIX, quan es van començar a fer els grans ports mediterranis, que gairebé són tots artificials, es van construir grans esculleres. I aquests, tallen el flux d’arena que, a la façana mediterrània va de sud a nord. Per això les platges que més pateixen són aquelles que estan situades al sud dels ports. És el cas de la platja del Serrallo a Castelló, que ja ha desaparegut del tot, mentre que la del Pinar, al nord del port, va creixent cada vegada més. A continuació del Serrallo de Castelló, estan (o estaven) les platges d’Almassora. De Benafelí i del pla de la Torre. Quan el port de Castelló es va fer gran, en la primera meitat del segle XX, aquestes platges, que ja no rebien arena, es van començar a fer enrere. I de fet, ja han desaparegut, amb el pas dels anys, nombroses alqueries (cases de camp) amb els seus terrenys. Fa més de cinquanta anys, per a evitar que continués la regressió, es va construir una escullera molt gran que, de fet, tancava l’accés a la platja. La saviesa popular, la va anomenar “el Muro”. Era tan alt i tan ample que, per damunt, s’hi podia passar amb cotxe. De fet, encara s’hi pot passar, tot i que ara ja no és tan alt (perquè s’ha anat enfonsant en la gran profunditat d’arena i argila que hi ha baix) i ara li diuen “passeig marítim”. Cada temporal que hi ha, les onades el sobrepassen i deixen de tot a l’altra banda. Allà estan els habitatges “de primer fila”. Ara mateix, aquests habitatges s’han hagut d’evacuar perquè no s’hi pot accedir amb seguretat.

Un problema semblant ocorre al sud de cada port valencià. Des del de Borriana fins al de València o al que vulgueu. I s’agreuja cada vegada que s’amplia el port. Va passar amb l’ampliació del port de Castelló i passarà amb l’ampliació del port de València. I ha aparegut el problema allà on no hi era amb la construcció dels nous ports esportius que es van fer amb la bombolla immobiliària.

Cada vegada que passa, els qui tenen propietats allà reclamen més inversions per assegurar-les. El problema està en què és impossible aturar els temporals. Com tampoc sembla fàcil desfer els ports per tal que els corrents d’arena tornen a ser com eren. I pel què sembla, amb el canvi climàtic, aquesta mena de fenòmens seran cada vegada més intensos i més freqüents. Tal vegada, la solució més senzilla seria deixar que la Naturalesa establís un nou equilibri entre la mar i la terra. No fer res i esperar que la línia de costa es situara allà on seria estable. Clar que les propietats de primera línia es perdrien, però és que així es van perdent a poc a poc mentre administracions i ciutadans enterrem dins la mar el què tenim i el què no tenim.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!