MARCÒLICS AL MONTSENY

Imatge: Un marcòlic ahir a la tarda.

Fa ja uns anys, en una sortida plaent pels volts del Convent, anàvem fent ara una passa ara l’altra, cap a la Roureda de Maçaners…. de cop, en un revolt, un jeep ens ve de front… soroll, ferralla, fum, neguit de trobar una andròmina tan poc adequada al lloc on ens trobàvem…. S’atura a la nostra vora, el conductor coneixia a n’en Martí…. es posen a parlar de forma amigable… la meva cara no devia ser de massa alegroies. El conductor que em mira i veu que no estic gaire complagut de trobar aquella andròmina amb en conseqüent soroll enmig de la “nostra” natura….
Era en Jordi. Em mira i em diu:
Mestre, poseu-me  penitència, tot condolgut…
-Home, mira, com que sembles coneixedor de la contrada, fes-nos de pigall i mostra’ns l’esplendor dels encontorns.
I  renoi , aquell dia ens va ensenyar  la font de maçaners, la roureda, els marcòlics (magnífics!!)  i va ser el dia del naixement d’una gran amistat.
En Jordi és una de les persones que més estimo i admiro. Les maltempsades de la vida l’han fet més proper, ell que ja de sempre era bonhomia….
I enguany també ha estat ell, en Jordi,  que em va “xivar” que ja hi començaven a haver-hi marcòlics al Montseny….
I ja em teniu, dissabte, en plena calor a la vall, i temps frescoral a la nostrada muntanya, ara un pas ara l’altre, guiat   per les consignes d’en Jordi, fins que, de molt lluny he entrellucat els marcòlics. Quin miracle!!
Els podeu contemplar…. esponerosos.
D’aquells instants que hom es fon amb la natura, deixes de ser un ens  pensant per ser un ens admirant…. Quin goig veure els marcòlics altius, ferrenys, que es drecen talment com si només tinguéssin la missió de propiciar un instant màgic… L’instant de fusió amb la natura…
Silenci, remor somorta de la font, petit ventijol que remena els capçals de la roureda. I qualque mosquit, que allà, precisament allà,  tampoc destorba massa.
Gràcies Jordi!! …

I si voleu, cliqueu per veure les fotografies.

I si voleu, podeu veure un apunt de ja fa un temps, també sobre el mateix indret.

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en MONTSENY. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari