Cafè en gra

A hores d’ara, hora amunt o avall, la Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor de Barcelona  deu acollir un miler de persones en una manduca per a pobres. La comunitat de Sant’Egidio (Sant Gil en català), fundada l’any 1968 a Roma per un jove tendre que no arribava a la vintena, és un moviment catòlic estès a una setantena de països, de manera que fus horari amunt o avall, aquesta acció nadalenca de caritat o solidaritat fundat en la benaurança de donar menjar al famolenc, pot arribar a 150.000 o més persones a tot el mon durant el dia d’avui.

Aquí a casa nostra, l’escudella els canelons i el pollastre reunits en un sol dinar, fonen els menús tradicionals de Nadal i Sant Esteve en un sol àpat. També és cert que Sant Esteve i Nadal són per nosaltres un tot u binari d’una sola realitat, i fer dos àpats seguits per a pobre pot anar més enllà de l’equitat necessària si en altres països se’n fa un de sol.

Suposo que es mes que res una cosa d’organització i no se’m acudiria fer-ne cap crítica -ben al contrari-, a la feina de 600 voluntaris, només a Barcelona, que no dinaran amb la família pròpia per així eixamplar la taula fins a uns límits que surtin del menjador da casa.

És només una petita mostra de que la consciència social, -per a alguna gent, poca o molta-, el consagrat dret constitucional a la desigualtat en les necessitats bàsiques, els estira algunes fibres sensibles del cos fins a nivells profunds, mes enllà d’epidèrmiques maratons de TV3.

No ens enganyem però ni per un moment, queden 364 dies sense dinar organitzat per e pobres visibles i oficials. Queden 365 dies, 366 si és any de traspàs, per que la pobresa vestida de carrer i amb façana de normalitat, s’hagi de buscar les garrofes i el sostre  entre les ofertes de menjar-escombraria i l’aixopluc a casa dels pares, fills, parents o amics.

Aquest dies he dinat o sopat amb amics que son ara aquest pobres invisibles. Han assolit el seu nou estat de pobresa, vesteixen de classe mitja, a la moda jove o clàssica. I el mes trist és que enyoren la seva riquesa de quan eren peces de consum, i ho comprenc, ja que aquella riquesa és el benestar perdut d’una quimera produïda per l’ànsia que aboca a cullerades un model de societat prescrita.

Es ben revelador, si la mirada va mes enllà del marc del quadre, que la caritat i la solidaritat es permeti a petites dosi. Caritat i solidaritat son dos noms del mateix riu, vist des de la vessant creient o laica de la mateixa vall. I també es desconfraternitzador que s’acoti a uns dies la seva permissivitat.

Els moviments per la justícia també venen per els dos costat de la carena, uns amb fonament religiós (Francesc d’Aassis, Jesús, el fundador de St, Egidi, Vicenç Ferrer, Teresa de Calcuta, etc..) altres de moviments revolucionaris d’alliberament (que tothom hi posi aquells que cregui dignes d’aquest nom). Així doncs, l’ascens per la justícia vingui d’un o altre costat difícilment farà cim si ha d’aprofitar les finestres de bon oratge, reduïdes a uns pocs dies i setmanes a l’any.

Vist així, i és la manera de veure-ho apassionadament, en el millor sentit de la paraula, sense una distància prudent, tenim i transitem per un espès bosc sembrat de arbres drets i fets amb un sotabosc embardissat que ens amaguen les copes i els cims però amb la desgracia que els pobres tradicionals son ja fulla morta i els nous pobres, com branques que tallen cada dia, acumulen material que ni es desembardissa ni deixa de créixer.

No se quan arribarem al desllorigador de tal embolic, i no és pas perquè no en sabem la solució, sinó que perquè ignorem com aplicar-la. Fins i tot un dels intents de solució ara en marxa, Procès Constituent, impulsat com un mix per la monja Teresa Forcades i l’economista filantròp Arcadi Oliveres, proposen uns objectius inassolibles: la govenança de la justícia social

On s’és vist?. Ni a l’Imperi de Constantí, que es declarà cristià, ni al Imperi zarista transformat per la revolució del 17 en socialisme revolucionari, la Justícia no va anar mai mes enllà d’un plat a taula a canvi de tota la resta de les llibertats.
La igualtat del ser humà com a tal, així com la democràcia com a tal, són tan tramposament reconegudes, que les lleis que en regulen la pràctica les deixen per les declaracions d’intencions constitucionals, que com tothom sap són la capa d’armini del poder. 

A aquestes alçades de la pel·lícula només hi veig possibilitats a que des de la societat civil, com fem amb el procés d’independència,  ens posem al cap la renda bàsica d’inserció com a objectiu inajornable, i no ho deixem nomes per època d’aixecament de la veda de caçar somnis.