Les llenties del gall-Duran
És veritat, no caben dos galls en un sol galliner.
Un temps vaig criar gallines i vaig veure la necessitat de deixar un sol gall per tenir la gàbia en pau i evitar baralles. Les mes perjudicades a la fi, eren les pròpies gallines a les que no paraven de tirar-se-les tota la trepa de les crestes testes. Les pobres bèsties, víctimes de la preeminència de gènere, ni tenien esma per fer ous; i les esquenes, despullades de plomes per els esperons del galls galifardeus, eren carn viva.
Un Nadal, a l’últim gall li va arribar l’hora, i les gallines varen recuperar una vida sense
ensurts, fins la vellesa.
Les paràboles daten com a mínim de l’època de Crist, i sempre resulten entenedores per els esperits mes simples com ara els nostres.
Si ara tingues gallines i un gall-Mas i un gall-Duran, procuraria festejar Nadal un dia de cada mes ( a la Mare-del-gall, li posaria el pinso a part)
Així un dia podríem fer pollastre a l’ast, però l’altre hauria de fer guisat, amb molt xup-xup, per amorosir la carn dura i estellosa.
El gall-Duran
em resulta un personatge tan patètic com els quiquiriquics que llencen els galls de debò per afirmar-se, no te sort aquest home.
Delfí frustrat, aprenent de Teyllerand emmascarat de Fouché, voldria ser l’Andreotti català, però l’Andreotti era molt Andreotti, (en primer lloc perquè va ser al govern en set ocasions) i perquè Itàlia no és Catalunya.
L’última facècia del personatge és Bíblica: vendre els drets de l’herència històrica per un plat d’estofat de llenties amb molta carn de concert econòmic. Però amb un diferència: l’herència no és la seva personal sinó la del país que diu representar, en canvi a l’estofat si que li fotria queixalada aquest Esaú de pa amb tomàquet.
Aquest gall-valent, el mateix que li cantava la canya una matinada parlamentària al gall-Carod, el mateix gall-despistat que se’n anava a fer turisme sense recordar-se de per on havia fetla tournée, aquesta testa patrícia, deu ser allò que en diuen una bèstia política, de set caps.
De tant en tant treu foc pels queixals, remena la cua, braola com un lleó o és de tracte exquisit com un gentilhome. Assota als seus enemics, rivals i companys de partit quan te camares i carxofes al davant; parla amb llengua bífida i viperina per desmentir la punta dreta el que ha dit la punta esquerra i, com a bon polític, mai li cau la cara per res del mon.
Si ell fos el porter de la meva escala, aprendria a sortir per la xemeneia o em despenjaria pel balcó
Jo, que pertanyo al ram de les gallines, sempre espero el Nadal amb ànsia, tan de bo que cada dia fos Nadal.