SERRALLONGA

Foto: Altar de Sant Fèlix a l’església de Sant Just i Pastor de Barcelona

 Avui una curiositat de dret:

La compilació de dret civil de Catalunya, va servir per agrupar en un codi concret, aquella legislació que teníem esparsa, en jurisprudència, que era el nostre dret natural..

Dins d’aquesta compilació,  el text refós de la qual es va aprovar per Decret legislatiu 1/1984, de 19 de juliol i en el seu Llibre segon De les successions, en els articles 103 i 104 deia:

Article 103 .- Podran atorgar testament sacramental les persones que gaudeixin del veïnatge local de Barcelona mentre es trobin fora de la referida ciutat, de viatge, sempre que, en previsió de morir en una tal circumstància i amb l’intent de testar, manifestin llur darrera voluntat, de paraula o per escrit, davant dos testimonis idonis i pregats, que coneguin el testador i n’apreciïn la capacitat.

Aquest testament requerirà:

Primer. Que el testador mori durant l’indicat viatge o després per accident o malaltia sobrevinguts durant aquest.

Segon. Que els testimonis, dins els sis mesos següents a llur arribada a Barcelona, adverin el testament en la forma que estableix l’article següent, davant l’altar de la Santa Creu, abans Sant Fèlix, de l’esglèsia dels Sants Just i Pastor de l’expressada ciutat.

Tercer. Que els testimonis, en adverar-lo, estiguin contestes en el seu contingut substancial.

Podran també atorgar testament sacramental, en circumstàncies anàlogues, les persones amb veïnatge local a l’antiga diòcesi de Girona, adverant-lo els testimonis davant l’altar de l’església d’aquesta ciutat en què consuetudinàriament se celebrin aquests actes.

Article 104 .- El testament sacramental haurà d’ésser elevat a escriptura pública, i a aquest efecte, i a petició de part interessada, prèvia presentació dels certificats de l’acta de defunció del testador i del Registre General d’Actes d’Última Voluntat, el Jutge de Primera Instància instruirà l’expedient amb intervenció del Ministeri Fiscal, citació dels testimonis, del cònjuge i dels parents del testador amb dret a succeir-li abintestat i, en cas d’existir un testament anterior, de les persones afavorides per aquest.

S’anunciarà per edictes la celebració de l’acte.

Els testimonis, sota jurament pres pel Rector o per qui el substitueixi, manifestaran la voluntat del testador davant el Jutge, el Secretari judicial i les altres persones citades que presenciïn l’acte. Els compareixents podran interrogar els testimonis per conducte del Jutge sobre les circumstàncies de l’atorgament i el compliment dels requisits legals.

El Jutge, en vista de les actuacions, decretarà, dins el cinquè dia, si és procedent la protocol·lització del testament. Quedarà sempre salvat el dret dels interessats a impugnar la resolució del Jutge en el judici corresponent.

Veieu que aquest tipus de testament , molt concret, que només es podia fer quan hom es trobava de viatge i se sentia morir, podia instituir hereu a qui ell cregués. Els testimonis, dins els sis mesos següents, havien d’acudir davant l’altar de la Santa Creu, avui de Sant Fèlix i allí, davant del jutge adverar el testament i aquest era vàlid.

Veieu però que també les persones amb veïnatge de l’antiga diòcesi de Girona, també ho podiem fer. Veieu que la llei no deia a quin altar s’havia de fer a Girona, però la prestigiosa jurista Ecarna Roca va escatir que era l’altar de la Puríssima  de la Concepció de Sant Martí Sacosta.

O sigui: Els d’Arenys, (veïns de l’antiga diòcesi de Girona) podíem atorgar aquest testament.

Fixeu-vos quin dret tant bonic teníem …

Però és clar, amb la modernitat, quan es va aprovar el Codi de Successions per Llei 40/1991, de 30 de desembre. En la seva diposició transitòria Setena, va instituir que:

No es pot instruir cap expedient per elevar a escriptura pública un testament sacramental passat un any des de l’entrada en vigor d’aquest Codi.

I ahir, conduïts per la nostra filla,  varem fer cap a l’altar de Sant Fèlix o de la Santa Creu a l’Església de Sant Just i Pastor de Barcelona. La foto es d’ahir a la tarda.

Un goig poder endinsar-nos en el nostre mon més proper, per desgràcia avui ja obsolet, però vigent en la tradició…..