Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

21 de març de 2015
0 comentaris

Xerrada de Carlos Taibo a València: L’alternativa llibertària davant el col•lapse capitalista (II)

En aquest apunt continuarem llegint el que ens comunicà en Carlos Taibo el passat 25 de febrer a la xerrada-col·loqui que s’esdevingué al col·legi major Rector Peset de València.

A l’apunt anterior Carlos Taibo ens precisava qüestions terminològiques al voltant del concepte “llibertari”, per una banda, i, per altra, ens plantejava una discussió relativa a la vertadera democràcia i a la utilitat de les eleccions.

En aquest d’ara, que tot seguit presente, enraona, per una banda, sobre l’anticapitalisme i, per altra, sobre la institució Estat i les supersticions que circulen al seu voltant.

Parla Carlos Taibo:

3. Quina és la tercera observació que vull fer-vos? La proposta llibertària ha de ser per definició també anticapitalista. Crec que ho he dit bé. No m’he acontentat amb afirmar que ha de contestar el neoliberalisme. No és el mateix ser anticapitalista que antineoliberal. Un pot rebutjar el neoliberalisme, per entendre que és una versió extrema i indesitjable del capitalisme, però acatar la lògica de fons d’aquest últim o bé pot rebutjar a la vegada el neoliberalisme i el capitalisme, que és el que fan els llibertaris. El nostre horitzó mental no pot consistir a tornar sense més a l’any 2007 i a reconstruir els nostres malmesos “estats del benestar”. He dit moltes vegades que la tasca principal, avui com sempre, no ha de consistir a sortir de la crisi, sinó a sortir del capitalisme. És veritat que la proposta anticapitalista planteja avui moltes discussions complexes, com les relatives al perfil present de la lluita de classes. Jo seguesc pensant que la lluita de classes existeix; més encara, que ha adquirit un pes significativament major en els últims anys. Que existeix ho demostren palpablement les polítiques que desplega el govern espanyol. És veritat que alguna d’aquestes disputes té un perfil complex; per exemple, la relativa a què ha succeït amb la classe obrera o la classe treballadora, que no són termes estrictament sinònims. En aquest cas, la meua invitació és a defugir dues temptacions extremes. La primera consisteix a afirmar que la classe obrera, sense més, ha desaparegut. No és veritat. La segona consisteix a subratllar que la classe obrera no ha experimentat cap canvi en el transcurs dels últims cent anys. Tampoc no és veritat.

elroto-elogio-despido-libre-bajo-precio-mercancia-humana traduïtLa principal concreció orgànica al si del món llibertari d’una proposta anticapitalista ha estat de sempre el que anomenem anarcosindicalisme. Permeteu-me que faci un parèntesi; perquè sempre que dic això de “la principal concreció orgànica” em vénen al cap unes significades declaracions d’aquesta “estimulant figura intel·lectual” que és el ministre de l’interior espanyol, que fa uns mesos va afirmar que havia estat desactivat un grup anarquista “sorprenentment” ben organitzat . Bé, sembla que una antologia de pensament polític fora una lectura adequada per aquest “bon senyor”: “els anarquistes no estan en contra de l’organització, per molt que li sorprenga, estan contra les formes coactives, coercitives d’organització, que no és exactament el mateix”.

Sempre que se’m presenta l’avinentesa, suggeresc que un sindicalista en particular, un treballador en general, ha de formular-se tres grans preguntes. La primera és la relativa a com treballem. Les paraules alienació i explotació han desaparegut cridanerament del discurs de les cúpules dels nostres sindicats majoritaris, quan defineixen, i poderosament, la nostra vida quotidiana, dins i fora dels centres de treball. La segona gran pregunta és la relativa a per a qui treballem. Aquesta era la pregunta més important que es feien els sindicalistes de la CNT i de la UGT abans del 1936, quan el seu designi principal era deixar enrere el capitalisme. Avui, infeliçment, la pregunta en qüestió ha desaparegut del llenguatge, de les intencions, de les volences, de les cúpules dels dos sindicats majoritaris del moment. La tercera i última pregunta ens inquireix sobre què fem, quins béns produïm, quins serveis dispensem, no fos cas que el que fem avui pose en un compromís, per exemple, els drets dels integrants de les generacions futures.

Durant la xerrada a la sala d'actes del Rector Peset.
Durant la xerrada a la sala d’actes del Rector Peset.

 

4. Quina és la quarta observació que vull fer-vos? Resulta inevitable també que la proposta llibertària plantege una discussió crítica, hipercrítica, sobre la institució Estat. De bell nou en aquest cas em sent en l’obligació de cridar-vos l’atenció sobre dues temptacions, dos riscos que hi són. La primera, la menys important, consisteix a adquirir una obsessió tal per la institució Estat que perdem una mica el rumb pel que fa a allò que significa. Hi ha moltes formes d’alienació i d’explotació que no passen o no passen necessàriament per la institució Estat. Al marge d’això, si acceptem que l’Estat és un aparell al servei de la classe dominant, haurem de preguntar-nos pels altres nombrosos “instruments” que empra aquesta classe dominant. Com acabe de suggerir, em preocupa molt més, però, la segona temptació, el segon dels riscos, que parteix de la superstició que l’Estat és essencialment una institució que ens protegeix. Una superstició que guarda relació amb el discurs de sempre de la socialdemocràcia somorta i del sindicalisme de pacte. Per fer front a aquesta superstició, el primer que correspon desenvolupar és un recordatori de la dimensió repressiva, militar, policial, autoritària, carcerària, que correspon a la institució Estat; però acceptaré que el principal dels debats vinculats amb aquestes matèries és el que es refereix als anomenats “estats del benestar”. No sé si heu pensat alguna vegada en aquest curiós terme, que embelleix de manera gratuïta la realitat corresponent.

Consumeix obeeixEls termes de la crítica llibertària dels “estats del benestar” em semblen fàcils d’anunciar. Primer: configuren formes d’organització econòmica i social pròpies i exclusives del capitalisme, completament desconegudes fora d’aquest darrer. Segon: dificulten fins a extrems inimaginables el desplegament de pràctiques d’autogestió des de baix. Tercer: no han vingut a alliberar, com anunciaven, a tantes dones, que avui són víctimes d’una doble i fins i tot d’una triple explotació. Quart: tenen una condició ecològica extremadament difusa, en la mesura que van germinar en un moment de l’era del petroli barat, que visiblement ha acabat ja. Cinquè i últim, per deixar-ho aquí: no exhibeixen cap condició solidària amb els habitants castigats, massacrats, marginats dels països del sud.

Convé, certament, que no extragueu cap conclusió precipitada del que acabe de dir; jo no estic reivindicant pas que un ancià renuncie a la seva pensió o a l’atenció que li dispensen en un ambulatori de la seguretat social. Crec que els llibertaris defensem allò públic, en el bon entès que n’etiquetem la nostra defensa i postulem allò públic autogestionat i socialitzat. Ho intente explicar de bell nou de la mà d’un exemple personal: Fa uns anys, al caliu de les protestes estudiantils contra la Llei Orgànica d’Educació, la LOE, totes les vegades que vaig tenir l’oportunitat, em vaig pronunciar a favor d’un ensenyament públic, universal, gratuït, laic i de qualitat. Però un dia, mentre enunciava tota aquesta tirallonga, vaig recordar que quan jo era un jove estudiant universitari, molt temps enrere, criticàvem agrament l’ensenyament públic perquè enteníem que era un mecanisme central de reproducció de la lògica del capital i, compte!, que no anàvem gens desencaminats. Qui pense que l’ensenyament públic no té res a veure amb la irrupció resplendent de la cultura del consum, de la productivitat i de la competitivitat, li està donant l’esquena a la realitat.

Per una escola laica.
Per una escola laica.

Què és el que ha passat en el decurs dels trenta últims anys? El que ha passat és que hem anat retrocedint de manera tan dramàtica, que en un moment determinat, carregats de respectabilíssima raó, vam decidir cavar una trinxera i sortir en defensa de l’ensenyament públic. Bé està que ho fem, repetesc; però haurem d’etiquetar aquesta defensa i els adjectius corresponents són: autogestionada i socialitzada; perquè, si no és així, l’ensenyament públic seguirà obscenament al servei dels dictats que arriben de dalt, d’estructures de poder manifestament compromeses amb la lògica del capitalisme. Ho dic d’una manera més, jo treballe en un departament de ciència política en una universitat pública i si algú em demanara l’elaboració d’un informe relatiu a les activitats de caire social, solidari o alternatiu del meu departament, jo li lliuraria un grapat de fulles en blanc. Allò públic, per si sol, malauradament no és garantia de res o de gairebé res.

(Continua a la tercera part.)


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.