Agafada al vol

Som la memòria que tenim. Sense records l’ànima de les persones s’esfuma. Els cossos que encara respiren però que no tenen passat ja no representen a qui els havia habitat temps enrere. Sense memòria no som res.

Poc o molt, cadascú té una entitat pròpia. Els records que l’acompanyen són en gran mesura privats. Intransferibles. Però com a col·lectiu, hem transitat per camins paral·lels o ens hem esgarronat els uns als altres passant per la mateixa sendera. Venim de llocs semblants i avancem cap a horitzons semblants, almenys la gran majoria. I d’aquesta trajectòria comuna, en diem història. D’entrada, la història s’escriu, s’explica i s’aprèn en espais de cultura: a les escoles, a les universitats, als museus, en publicacions especialitzades… Tot i això, n’hi ha més, d’història. És la que passa de iaios a nets; la que es conta a les tertúlies sense fi dels cafès de poble; la que es transmet en les converses sense pressa. D’aquesta, en diem memòria oral.

Aquesta setmana vaig trucar a la Carmeta. Feia dies que ho volia fer, però havia de trobar el moment oportú perquè la interacció amb ella sempre dura molta estona. Té històries a grapats a la punta de la llengua i moltes ganes d’explicar-les. Algunes ja me les sé, encara que parlem només de tant en tant. De totes maneres, sempre que entrem en contacte —presencialment o per telèfon— n’aprenc alguna cosa. L’últim dia, també. D’una banda, em vaig apuntar un parell de paraules que van sortir volant dels nostres torns de parla: brancal i encondolida. De l’altra, em va explicar un episodi històric del nostre poble originari compartit, del qual vivim apartades des de fa molts anys. Ara mateix la Carmeta té noranta anys. Va marxar del poble abans que jo nasqués. I ens vam conèixer al Garraf, a la diàspora, fa més de vint-i-cinc anys.

Escolteu-me bé. La història que em va explicar té relació amb el moment tràgic que estem vivint col·lectivament, per la pandèmia del coronavirus. Quan ella encara no havia nascut, sa mare també en va viure una, de plaga: la grip espanyola. En aquell moment, la que l’havia de portar al món tenia setze anys i, amb son germà onze mesos més jove, van pujar al mas de la seua muntanya perquè hi havien d’anar a treballar. Però d’allí ja no es van poder moure, perquè tot just quan es va saber que s’havia escampat aquella malaltia van prohibir que ningú es mogués de casa. Durant tot el temps que va durar el confinament, l’agutzil del poble els portava adesiara un cistell de menjar i els el deixava a l’entrador del camí del mas on estaven confinats. Malgrat tot, aquells dos adolescents d’un poble remot eren prou hàbils per a sobreviure sols, lluny dels pares i de tothom. A més, tenien coneixements útils, com ara que si bulls fulles d’heura i trossos de sarments obtens un brou que té propietats curatives. En tot cas, els joves no van patir la malaltia. Mentrestant, al poble s’enterraven els morts sense cerimònia i sense tocar a morts; n’hi havia tants que es va decidir que no repicarien les campanes per a no espantar els vius més del que ja ho estaven.

Fixeu-vos-hi. La memòria de la Carmeta és prodigiosa. He fet els càlculs i tenint en compte la seua edat (90 anys), l’edat que tenia sa mare quan la va tindre (28) i l’edat que tenia quan va passar això (16), em surt 1918: just l’any que la història escrita ens assenyala per a aquest episodi. Que fiable que és la memòria oral, quan algú té el cap clar!

Encara em falta parlar-vos de la paraula brancal. L’he triat perquè em serveix per a referir-me a la frontera que ens marca el límit que ara no podem travessar. Al meu dialecte, usem brancal per a designar la pedra col·locada a la part inferior de la porta, que és una de les accepcions que trobareu a l’entrada del DIEC2. De fet, l’usem com a equivalent de llindar. Un lloc que ara no hem de traspassar si no és d’extrema necessitat —no paren de recordar-nos-ho! Per acabar, us deixo una frase d’exemple amb aquesta paraula. La va escriure Sebastià Juan Arbó i l’he trobat al CTILC:

Saludà la masovera dreta al brancal i va passar de llarg.

No em digueu que aquí no hi veieu clarament sa mare de la Carmeta, esperant el cistell de menjar que li porta l’agutzil, que la saluda sense atansar-s’hi, només de lluny.

Aquí s’acaba això. Cuidem-nos i estimem-nos tant com siga possible!

—
Fotografia de Ronald Cuyan a Unsplash