EL FERRER MALEÏT

Foto. Ferrer dels anys cinquanta.

Avui una contalla de les valls del Pirineu:
Un ferrer corpulent, orc, taujà, malparlat, renegaire…. en fi, una floreta que fa anar de corcoll tots els seus veïns, que, mireu quina desgràcia!  han d’anar a raure a la ferreria més sovint del que voldrien… però és clar, el ferrer esmola les eines, ferra els matxos, arranja les aixades i arranja els atuells de tot tipus.
Fa tanta por, que fins i tot , les mules, quan les porten a ferrar, no gosen ni respirar no fóra cas que el ferrer les esbronqués.
I en aquestes que arriba un pidolaire que li demana una ajuda per a poder continuar el camí . El pidolaire va descalç i el ferrer, tocacampanes que és, li tira una ferradura roenta als peus tot dient-li que es calci i que se’n vagi a pasturar amb els bous i els xais.
Reïra!! El pidolaire no era d’altre que Nostramo que el condemna, pels temps dels temps, a ser un ós que pot enfilar-se als arbres menys l’arç i l’avet.
Si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquí o al dessota.

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en CONTES. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari