EL MOROU, SEMPRE ACOLLIDOR

Foto: Viola bubanii -retratada avui-

Enyorança de l’espai frescoral de la nostra oblidada muntanya.
A recer d’un matinet prou ardent, amb un sol que picotejava de valent, després d’unes hores de feina, cap a la muntanya!.
Fa temps que no havia copsat les clapissades de sol  que s’entrelluquen per les fulles verdorenques dels faigs sadollats d’aigua plaent.
El juliol ha estat benèvol.
 Si a Déu plau, enguany, a tardor, la muntanya ens regalarà uns colors vius, apareixeran els marrons, els ocres, els vermells, els grocs …. en fi  una simfonia de colors, si tenim la sort que enguany,  plogui una mica més i les fulles no caiguin abans de tornassolar-se arrapades a l’arbre al que pertenyen..

Oh! quina verdor més jovenívola que, amb remors de l’aigua del sotabosc que regalava l’orella, el verd dels faigs fent sardana amb el lila de les violes, i la llum que planava sobre el gran bassiol del Montseny.
Quin goig  retrobar la muntanya! Ella sempre espera per sorprendre el caminant escadusser que, amb calor a la vall, hi puja encara que només sigui a fer tat.
Si voleu, podeu entrellucar les fotografies totjust sortides del forn….

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en MONTSENY. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari