SERRALLONGA

Ronsejo en acabat de dinar. M’arribo, ara una giragonsa, ara una altra, fins al llindar de la porta del clos eclesiàstic i tranquil de Sant Esteve de la Costa. A la llunyania,  unes nuvolades espantadisses. El sol llueix esmorteït.
El comunidor es dreça tranquil,  encapçalant aquesta vall pregona de la nostrada Muntanya.
Una fotografia, ara  una altra…
De cop, el temps s’atura. L’aire pren una finíssima serenor. El sol, temorenc,  s’amaga al darrera la nuvolada… la dringadissa i els piulets dels ocells, de cop, aturen  el seu tarannà bellugadís. El xiprés es dreça endiumenjat, tot dient, baixet, baixet, una pregària….
El silenci total….
De sobte, les batallades del campanar de Sant Esteve, van escampant-se arreu, tot anunciant que son les cinc de la vesprada….. Pausadament, harmoniosament. El seu dring és potent. El so  ha d’arribar a tota la muntanya.
La magnificència del so que ens porta al recolliment de la solitud acompanyada.
Marxo:  dos vailets, agombolats per la seva mare, corren pels camps que verdegen….
Retorn a la vall…..
Si voleu, podeu clicar les fotografies d’una sortida antiga.

I si us abelleix, llegiu una altra entrada sobre el Comunidor.