L’ALZINA DEL PASSEIG DE GRÀCIA

Foto: L’alzina del Passeig de Gràcia a 27 de juliol de 2011.

Ahir, per mor de feina, vaig haver d’anar a Barcelona. Un cap al tard agradívol… Surts del despatx de Sinera  per anar al cap i casal a  una reunió de feina. Però, quan vens de lluny,  sempre passa el mateix… o ets el primer o ets el darrer.
Ahir tarda, el tràfec va  anar prou bé i vaig arribar amb molt de temps…. Vaig fer  tat a veure l’alzina del Passeig de Gràcia: Estava allà, ufanosa, alterosa, perduda enmig de la gran ciutat… pobreta, què hi fa una alzina al mig de brogit de la ciutat?
.-.. i els records em portàven a Mn Cinto, quan, en plena desgràcia…. es recordava de la pobre alzina i des de l’església de Betlem,   ara una passa ara l’altra, s’arribava fins al peu de la pobre alzina i tot planyent-se li murmurava:

“Filla de les muntanyes,
¿qui t’ha plantada ací a la vora d’un passeig i enmig l’eixamplament de la ciutat?
Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins prop de la mar.
La Providència t’ha deixada enmig de la nova Barcelona per recordar-li que fou un prat, com els empresaires de les vies fèrrees deixen un montorull de terra de cada desmont, com a testimoni de la feinada feta que diu als viatgers: “mirau on érem i on som”.

 

I el pobre Mn Cinto, parlant amb l’alzina, es preguntava a ell mateix, qué hi feien tots dos perduts a Barcelona: L’alzina i ell, tots de muntanya, perduts en el brogit i l’asfalt? I en la pregunta, pobre Mn Cinto,  hi trobava la resposta:
Res…. Només que per una maltempsada, quan tots dos es creien poc menys que els reis de la creaciò,  varen anar a raure a les planúries barcelonines…. Per restar desubicats pels segles dels segles….

Si voleu llegir tot l’escrit de Mn Cinto, cliqueu aquí.

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en TASTS DE VIDA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari