SERRALLONGA

 Aquest matí hi érem quasi tots a l’església de Santa Maria de Turers, a Banyoles.  Bé, tots no hi èrem, alguns els hem anat perdent pel camí. Però tots el que hi érem estàvem a tu. I tu, amb nosaltres. Segur. I molts, com tu, erem d’Arenys….
Però potser el que molts dels que estàvem reunits no sabien, és el viarany ignot que vas haver de seguir abans d’ahir, quan vas emprendre el viatge,  aquest llarg viatge, el destí del qual,  de tan lluny que va, el tenim a tocar de casa. I fet i fet, vas anar de núvol en núvol fins a trucar la porta del Pare. I és clar,  allí et vas trobar amb el porter Major, Sant Iu, sí  aquest patró dels procuradors i d’algún misser desvagat I ell, que et coneixia molt bé,  et volia engalipar, fent-te firmar una lligamanega ben galdosa… et volia fer acceptar la mar de condicions abans de donar-te el tiket per a poder traspassar la porta….  I tu, murri, el vas enfarfegar amb la teva bonhomia i saber fer, amb el teu cor dolç i esbatanat i amb les teves paraules seductores, i davant d’aquest devessall de sabiduria i de bondat de cor……. el pobre Iu no va tenir més remei que deixar-te entrar.
I mira que és cas: algú pot pensar que vas anar directe  a la dreta del Pare, però cà, abans tenies massa feina: havies de saludar els desheretats de la terra, els que pateixen, la pobretalla que no te qui l’escolti, els nets de cor i els d’esperit lliure, i és clar, amb tantes romagueres (talment com si anèssis a tocar ratlla per la Riera de Sinera) vas trigar a anar a veure el Pare: Aquest,  bonhomiós, que et coneix molt bé, va dibuixar un somriure sorneguer i us vareu entendre d’alló més. Però,  mira que ja ets!!! tu frisaves per anar a saludar al teu patró: I qui voleu que sigui: si no en pot ser d’altre de Sant Martí. Quin parell!! Fets l’un per l’altre i l’altre per l’un !! tan calcats i tan ben girats,  que s’amotllen d’alló més bé. Talment que el pegot hagués fet una sabata per son peu. Ah! i quan us vareu trobar, quina  manera de garlar,  Déu meu!!: Igualets tots dos: de joves,  cavallers de mitja capa i espasa, goitant allà on podíeu agombolar un pobre de solemnitat, que,  sense pensar-vos-ho gaire, li lliuràveu la mitja capa perquè s’aixoplugués,  no sols de les maltempsades, sino dels maldestres mancats de cor que hi ha pertot arreu. I abrigat i tot,  amb la mitja capa, vareu notar que el pidolaire  tenia fred: Vosaltres que sí,  que li etziveu  l’estiuet de Sant Martí, no fóra cas que es morís de fred… I així,  xalant de valent. I mireu que sou iguals!!: I com sap tothom,  Sant Martí és el Sant, potser l’únic,  que la iconografia cristiana el grafia de dues formes: el Sant Martí cavaller jove, el del cavall, l’espasa i la mitja capa. I després, ja granadet, de Sant Martí assegut al seu setial de Bisbe. I tu saps que Sant Martí adult no volia de cap manera que el fessin bisbe de Tours, ell havia d’estar amb els seus, amb els pobres, amb els deheretats…. però ai las! que els seus feligresos se l’estimaven massa i l’anaren a cercar al lluny del lluny, li embenaren els ulls i un cop dins la catedral, majestuosa,  en silenci, i on es trobaven tots els seus feligresos silents,  li varen desembenar els ulls,  tots els seus feligresos  el cobriren  amb alegroies, petons,   crits i salms i finalment l’aplaudiren.
Amb tu, avui, hem procurat fer el mateix: quan un teu company del fòrum Alsina ha dit unes paraules molt sentides, molt profundes, amb molta estima, tots els que omplíem l’església, potser de forma irreverent,  hem engegat a aplaudir. T’aplaudiem a tu, el nostre bisbe espiritual: Ja ho veus Martí. No has pas marxat. Ets aquí amb nosaltres. Et volem i t’estimem, ets el nostre “bisbe”.
Ah! que no m’en descuidés, aquests dies per això que ara anomenen internet, algú,   quan ha sabut que ens has deixat, algú  que,  de ben segur t’estima molt, però que no et coneix massa bé,  deia: Martí descansa en Pau. I cà! que deus cridar tu:  en  Pau segur que estàs. Tu eres i ets la Pau. Només mirar-te ja es veu… però,  de descansar res, que queda molta feina. I tu, des del casal del Pare, vetlla per tots nosaltres, goita’ns per si ens desviem de recte camí, si perdem el nord, si no vetllem pels altres, si no estimem com ens has ensenyat i en definitiva, com diu el poeta vetlla perquè mai oblidem que …
El desvalgut/i el qui sofreix/per sempre són/els teus únics senyors./Excepte Déu,/que t’ha posat/dessota els peus/de tots.

Fins molt aviat Martí. Mira que t’estimem. I és que  t’has fet estimar tant!!!
Records de l’A. i del teu fillol, En X….. i és clar… de la X. i també meus.
Molts petons !!!