ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

1.1.  ACOMIADAMENT DELS ASSALARIATS DE LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES: 

La reforma laboral diu que els assalariats de les administracions públiques podran ser acomiadats per causes econòmiques ( manca de diners que impedeixi la prestació correcte del servei com a mínim durant tres mesos consecutius), tècniques ( quan es canviï la forma i els mitjans de com es produÏa el servei) i productives o organitzatives.

Queda pendent fer la gran revolució de posar els funcionaris al seu lloc. El seu lloc ha de ser el mateix que el de la resta de treballadors, ni més, ni menys. Les oposicions a un lloc de treball públic només han de permetre treballar en aquell lloc –es a dir, evaluar si la persona és capaç o no de fer-ho- però en cap cas donar-li aquella plaça en propietat a ningú. Ningú no hauria de tenir mai enlloc cap plaça de propietat per simples motius de productivitat i eficàcia. Això, que és d’una obvietat total, es veu en la pràctica al veure el malament que funcionen les administracions públiques comparades amb les empreses privades i el molt que s’atreveixen a protestar els funcionaris, molts dels quals – mai no és dir de tots i jo conec honroses excepcios que confirmen la regla- fa anys i panys que haurien de ser al carrer i no parassitant dels impostos dels ciutadans.

1.2.ELS ERE:

Els ERE, “Expedientes de regulación de empleo”, que tenen per finalitat facilitar a l’empresa que aboni als treballadors acomiadats 20 dies per any amb un màxim de 12 mensualitats ja no caldrà que siguin aprobats per l’autoritat laboral sent doncs ara quelcom a decidir gairebé exclusivament per l’empresa.

Quan les empreses de menys de 25 treballadors hagin de plegar per causes objectives rebran ajuts del Fons de Garantia Salarial per valor de 8 dies per any treballat.

La llei facilita els acomiadament col.lectius tant per pèrdues acumulades com per pèrdues actuals o per disminució de vendes durant tres trimestres consecutius. Això sembla d’una claretat insultant: cap persona, per molt empresària que sigui, no ha d’estar obligada a perdre diners. Ni molts, ni pocs: cap.

2.      CONTRACTES TEMPORALS I PERÍODE DE PROVA:

La reforma laboral fa que, sempre que el contracte tingui una durada concertada de més de tres anys, el periode de prova sigui d’un any.

Si no vaig mal fixat –ja he dit que el Dret Laboral no és la meva especialitat- abans el període de prova era d’un més, temps que era absolutament insuficient per copsar la vàlua del treballador. I tal com jo ho veig un any també és un període de temps insuficient perquè el treballador – com té l’empresari amb els seus clients – hauria de tenir un contracte a prova permanent que fes que quan no donès els resultats adeqüats (perquè tots sabem que molts treballadors un cop superat el període de la prova és relaxen i molt) o simplement no se’ls pogués mantenir se’ls pogués acomiadar sense problemes.

La llei ha doblat el període dels contractes temporals. Si abans els contractes temporals es podien allargar a un màxim d’un any, ara es poden allargar fins els dos anys.

És evident que doblar aquesta temporalitat és un pas endavant però, per a mi, cap contracte no hauria de tenir fixat un període temporal, sinó que el treballador s’hauria de guanyar la plaça cada més amb el seu esforç i el seu talent.