SERRALLONGA

La visita del Papa ha donat per molt… I a mi (ja em coneixeu una mica), m’agraden les coses petites.. les grans paraules, els grans temes els tracten la gent inteligent… els altres hem de mirar els petits gestos de les coses.
Un petit (molt gran) gest. Us vareu fixar quí lliurava les claus del temple al Papa?: L’arquitecte. I dó, com ha de ser… de bursada alguna llumenera podria pensar que el lliurament de les claus l’havia de fer una autoritat (eclesiàstica o civil),  doncs no senyor. En les bones pràctiques catalanes, que ens pervenen del dret romà, el lliurament de les claus és la “traditio” del bé, o sigui el lliurament simbòlic d’un bé. El representem en unes claus, però a les terres de Lleida, encara no fa massa,  vaig viure un cas de la venda d’un terreny i els intervinents (venedor i comprador) després d’anar a cal Notari, anaven al terreny en qüestió i el venedor recollia un terrós del terra i el dipositava a les mans del comprador: Venda perfeccionada. Bonica forma d’expressar el dret…
I perquè al Temple les lliurà l’arquitecte i no el propietari de l’obra?, doncs perquè l’obra no està acabada i qui n’és el titular, mentre i tant dura la construcció,  qui n’és el responsable és l’arquitecte. Si l’hagués lliurada un representant de la propietat seria el símbol del lliurament en propietat, al lliurar-la l’arquitecte és el lliurament de la possessió. Quina imatge més bonica…
Quan a mestre Dalí li construïen el teatre a Figueres, en fou l’arquitecte en Joaquim de Ros de Ramis. Aquest arquitecte era home culte,  educat i afable i en Dalí fill de Notari. L’un (l’arquitecte), sabia que ell n’era el posseïdor del Museu en tant no estigués acabat, però  a les visites d’obra, feia un pas enrera i deixava , per educació, passar primer a Mestre Dalí… I Dalí, fill de Notari,  sabia molt bé el Dret Català i responia… no, no , de cap manera, vos en sou el responsable fins la finalització de l’obra… Ja veieu l’educació i el dret es donaven la mà, com s’han donat la mà a la Dedicació de la Sagrada Família.

L’HOME DEL TEMPS: Si em permeteu, en un altre ordre de coses, us volia confessar que vaig patir molt per aquest home del temps, Molina (crec que es diu així).. pobre noi, el van fer anar a treballar en diumenge,  i molest que devia estar, el pobre, hi va anar amb la roba de pujar al Matagalls.. quin patir que vaig passar… Perquè no em direu que anava de convidat… si hi anava perquè volia i no obligat, de ben segur que la roba denotava malvolença per l’acte… però m’han  dit que el Sr del temps és massa ben educat i primmirat per fer un tort d’aquestes característiques…
I tan bé que hauria estat al llit un matí de diumenge i deixar el seu lloc a algú que li hagués plagut!!… Mireu que és cas!!