CASATS QUE ES VOLEN DESCASAR


Mireu que és cas: les coses avui, son més planeres que temps reculats. Ara, si hom no l’ha endevinada del tot, no ha de compartir la vida amb un mal company de viatge.

Es va a l’advocat, al jutjat, i en el millor dels casos,  es pot fer una separació amistosa, sense massa entrebancs.
Però, ai las! que,  temps era temps que no era possible una solució fàcil.  El descasar-se era cosa d’impossible realització. Era molt complicat… i si es volia trobar un camí planer, se les havien d’enginyar totes. Però no només el qui es trobaven en el destret. També qui ho havia de fer… o potser l’únic que ho podia fer, tampoc en tenia cap traça… i … qué voleu, doncs això: que per descasar-se s’havia de resar i … fer alguna cosa més.

Apali ! si ho voleu escoltar, vosaltres mateixos!.

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en CONTES. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari