HA MORT MIGUEL DELIBES

Foto: Miguel Delibes amb la seva dona.

En castellà, de fa molts i molts anys, llegeixo Miguel Delibes. Es el que em plau més (alguns dels altres els trobo postissos, altisonants… i algún el veig pavero!). La seva riquesa de llenguatge, la seva forma d’explicar el seu entorn, el seu paisatge, la seva vida, la riquesa dels matisos, la bonhomia de l’esposició, la passió per la seva terra…..
A la mili, perdut en les contrades de “Huesca”, amb en Pep, en Carles, en Joan, en Jordi i també  amb Mn Joan Santaolaria, un català, director de la casa de Caritat, els diumenges a la tarda ens reuníem i llegíem  en català, els nostres autors. També entrellucavem el castellà. Qui ens guanyava era Delibes “Viejas historias de Castilla la Vieja”
Però a mi me l’havia fet coneixer en Fèlix Cucurull, que, a les reunions de Vida Parroquial, ens parlava de les trobades que feien amb escriptors castellans. Hi trobava en Delibes…. (Es clar que ja llavors no ens comprenien), però si més no, els escriptors de la pell de brau es trobaven i parlaven… Ara… què voleu!.
I amb Delibes, he fet alguna trampa. Fa dos anys, vaig anar a Luzaga, un poblet de Guadalajara, on vaig descobrir que tenen els mateixos signes que els arenyencs (Sant Zenon, Sant Roc, L’església de l’Assumpció… i fins i tot compartim el Pare Fita). I els havia de parlar d’aquestes coincidències. Tot el poble (una seixentena de persones)  es congregà a l’Església per sentir la xerrada (obviament  en castellà i si cliqueu aquí la podreu escoltar). Us faig saber  que el meu castellà es força infumable. En acabar la xerrada se m’acosta un home de certa edat i lloa la meva parla castellana. Quin disbarat vaig dir jo!. I l’home insistia en que jo parlava molt bé el castellà. No és cert. però el que si era cert és que abans d’anar a fer la conferència, em vaig passar un mes llegint Delibes… i és clar, alguna cosa em devia quedar!
Descansi en pau Miguel Delibes… i un prec… llegiu-lo, però atureu-vos a la seva novela “Señora de rojo sobre fondo gris” Quin gran cant d’amor a la seva estimada Angeles – la seva dona-!!

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en TASTS DE VIDA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari