SI ET CRIDEN A GUIAR….

Per un  tema professional, fa uns dies vaig haver d’anar a la ciutat de la Justícia de Barcelona. La descripció us la pot fer qualque persona que l’hagi visitada. Impressionant. Amplia, nova, ben agençada. Poca informació, però la poca que et donen et fa arribar a lloc. Ai! La justícia. Però deixeu-me que us en faci notar un petit detall. Entrant al gran vestíbul de l’edifici, em trobo allí, a una paret, com qui no vol la cosa, sense que cridi massa l’atenció, un poema de l’Espriu, que jo cito sempre als polítics amb el que tinc el goig de poder treballar. Un poema que hauria d’encapçalar tots els despatxos de persones dedicades a quefers públics, a persones que fan (o haurien de fer) de la seva vida un servei. Un poema de ca meva, del meu admirat Espriu. Un poema de fonaments impressionants i a qui sembla que tothom oblida…

Ah! El poema està al vestíbul de la ciutat de la Justícia i hauria d’estar a tots els despatxos dels nostres administradors públics. Per cert, només conec un altre lloc públic que hi ha el poema, estampat d’una manera artística, el poema està  al darrera de la cadira d’un corifeu municipal: de l’alcalde d’Arenys de Munt. S’hi va col·locar en el mandat del meu bon amic Andreu Majó i continua amb l’altre meu bon amic Carles Mora.

Us sóna aquest dies Arenys de Munt… doncs això.. que tenen bons principis des de fa ja anys.

 

Si et criden a guiar

un breu moment

del mil·lenari pas

de les generacions,

aparta l’or

la son i el nom.

També la inflor

buida dels mots,

la vergonya del ventre

i dels honors.

Imposaràs

la veritat

fins a la mort,

sense l’ajut

de cap consol.

No esperis mai

deixar record,

car ets tan sols

el més humil

dels servidors.

El desvalgut

i el que sofreix

per sempre són

els teus únics senyors.

Excepte Déu

que t’ha posat

dessota els peus

de tots.


 

 

 

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en TASTS DE VIDA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari