21 de desembre de 2010
Sense categoria
3 comentaris

lladre d’amors

@font-face {
font-family: “Times”;
}@font-face {
font-family: “Cambria”;
}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 10pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }div.Section1 { page: Section1; 

 

Diuen
que l’art serveix per convertir la merda en or. Una cosa així pensava aquell
horabaixa xafogós d’un dimecres de juny mentre travessava la plaça de Santa
Eulàlia després de deixar el meu estimat Jordi a l’estudi d’arquitectura on
havia de passar tancat dos dies i dues nits per acabar aquell projecte de
remodelació del barri de Santa Catalina, un projecte que volia presentar al
concurs convocat per l’Ajuntament de Palma i que estava obert fins el dissabte
següent a les dues  en punt.

Això
de les “dues en punt” en Jordi ho havia repetit com un cantet tot el dinar,
perquè tenia por d’arribar tard a la convocatòria. Som un home de last minute,
ens podem trobar quan ho hagi entregat. A mi m’anava perfecte perquè tenia dos
exàmens, de botànica i de microbiologia, i havia d’estudiar com una boja. Però
l’enyoraria. Vols que dinem divendres? No podia ser, estaria repassant
l’herbari a ca n’Olívia. Ja l’enyorava. Vaig obrir el paraigua just entrar al
carrer de l’Argenteria, perquè queien unes gotes fangoses, tal com aquest matí
havia anunciat a la ràdio una al·lota del Centre Meteorològic de les Balears
descrivint la borrasca prenyada d’arena del desert. Potser allò seria una pluja
d’or que ens trauria de la crisi, ha, ha ha! Tenir aquesta idea peregrina i
veure un aparador ple de collars, polseres, barbades i tota casta de joies
daurades va ser tot u. De què rius tota sola, Marta? La veu interrogativa era
la d’en Macià, un company de la universitat que m’havia caçat quan menys ho
esperava. El vaig veure tan xop que només em va sortir una resposta: de tu! I
el vaig agombolar davall el meu paraigua amb els colors de l’arc de Sant Martí.
Llavors ell va insistir a convidar-me a una birra malgrat que jo no en tenia
gens de ganes. Com que la pluja no minvava, entràrem en un xiringo de la plaça
Major que feia pudor de patates fregides i lleixiuet. I aquí va ser quan em va
intentar convèncer amb tota casta d’arguments per anar a una festa al pis d’en
Sebastià, que celebrava vint-i-dos anys. Primer li vaig dir que tenia exàmens,
després, davant la seva insistència terrible, li vaig amollar que sortia amb en
Jordi, que en Jordi tenia feina, que l’estimava i que no m’interessava ningú.
Aquí va ser, també, on en Macià aprofità per dir-me que no hi veia cap mal si
jo anava a una festa encara que sortís amb ell, perquè ell havia vist en Jordi
aquestes setmanes passades, dos dilluns al cafè Garito de Can Barberà,
subratllà, amb una rossa, i ho trobava ben normal. Em vaig aixecar de cop com
si un escorpí m’hagués clavat el fibló verinós fins al fons.

En
arribar a ca meva em vaig desvestir amb dues estirades, em vaig aficar davall
la dutxa i em vaig posar a plorar molta d’estona com si estigués perduda enmig
del món, com si en Jordi s’hagués apagat de cop a l’interior del meu cervell.
Després em vaig colgar, volia dormir, volia oblidar, volia no haver escoltat
mai aquelles paraules d’en Macià. El telèfon va sonar moltes de vegades i feia
com si no el sentís. Fins que el vaig agafar: era n’Olívia, que passava pena
pel meu retard. Em vaig vestir i vaig partir cap a la plaça Gomila. Dins el
taxi em vaig pintar els llavis. Quan em mirava aquells ulls plens de venetes
vermelles sabia que n’Olívia començaria a demanar-me la causa d’aquella cara
que semblava que havia vist i viscut una catàstrofe.

Per
què n’Olívia té la capacitat de fer-me aterrar en la seguretat, la calidesa i
la protecció més absolutes? Per què al cap de mitja hora d’estar dins el seu
apartament tan confortable, amb aquells tons color de canyella relaxadors, ja
havíem destapat una ampolla de juvé i camps i rèiem com dues desbaratades que
es posen a estudiar els gèneres i les espècies de les plantes d’un herbari que
deixa el parquet convertit en un camí tardoral de fulles seques? M’ho deia ben
clar: en Macià està penjat de tu des de fa estona i aprofita qualsevol ocasió
per fer-te ballar el cap. No veus que tot s’ho ha inventat? No veus que no és
vera? No li volia dir, però vaig acabar per confessar-li: El que em fa pensar
malament és que aquests dos darrers dilluns no em vaig veure amb en Jordi
perquè ell va anar a visitar els seus pares a Sineu i no va voler que l’hi
acompanyàs. El fruit de la casualitat sempre es converteix en el fruit de la
sospita en qualsevol novel·la negra dolenta. Ara tu, una dona intel·ligent, et
convertiràs en material de fulletó. Crec que varen ser aquestes paraules les
que vaig escoltar quan tancava els ulls i m’adormia a l’habitació de convidats
de n’Olívia empaperada d’ocells després d’haver repassat més de cent espècies
de plantes diferents.

L’endemà
dematí el primer que vaig fer va ser anar al mercat de l’Olivar. Tenia la
gelera buida i volia comprar fruita, peix i verdures. Vaig telefonar a en
Jordi, que em va dir amb una veu esquerdada que estava cansadíssim perquè
s’havia passat tota la nit fent plànols. Em moria de ganes de comentar-li
alguna cosa de les visites als seus pares, però em vaig pensar que això era
cosa d’histèriques. Mirava un gerret molt fresc quan aquell bergant va començar
a dir-me coses. Primer de tot jo no li feia cas, però ell em seguia a cada lloc
on m’aturava. I com si no res em demanava fites de Palma perquè em deia que era
d’Inca, havia d’anar a un dentista i no sabia com orientar-se. Però sobretot
tenia unes ganes de lligar que se li veien d’enfora, i amb aquell aspecte de
seductor polissó amb una gran rialla blanquíssima em feia gràcia. Em va demanar
el telèfon. Li vaig dir que no en tenia. Em volia donar el seu. Li vaig dir que
no li telefonaria. Em va dir per anar a dinar plegats. Li vaig dir que estava
ocupada. Em va dir per prendre una copa l’horabaixa. I no sé com, amb una
dolentia irònica, el vaig citar a les set al cafè Garito de Can Barberà. Mentre
anava cap a ca meva pensava que feia molta d’estona que no m’havia trobat ningú
que em volgués lligar amb la frescor i les rialles de n’Andreu. Sí, havia
repetit mil i una vegades que nomia Andreu i que feia de mecànic.

En ser
a ca meva i ordenar tot el que havia comprat va ser quan em vaig témer que la
cartera no apareixia per enlloc. La vaig cercar a la bossa, dins les butxaques,
res de res. I tot d’una vaig pensar que n’Andreu podria ser un lladre, perquè
havia partit després de les taronges, que era la darrera cosa que havia
comprat. Em va saber greu que aquell al·lot que m’havia distret al matí fos un
lladre. Però ho havia d’admetre. Vaig telefonar al banc per anul·lar les
targetes i vaig decidir que l’horabaixa aniria a l’oficina d’objectes perduts.
No em volia deixar vèncer per res.

Degué
ser devers les sis quan una veu de dona demanà per mi des de l’intèrfon del
carrer. Li vaig dir que pujàs. Era una al·lota que nomia Joana, amb una
cabellera llarga color de palla i de la meva edat, que em deia que dins una
paperera de devora el mercat de l’Olivar havia trobat la meva cartera i en lloc
de dur-la a comissaria, com que hi havia el meu nom i l’adreça, s’havia estimat
més dur-la a ca meva. Evidentment havien desaparegut els cinquanta euros que em
quedaven, però hi havia totes les targetes, els carnets, els documents. Li vaig
agrair molt. Férem un te amb unes galetes daneses de mantega. Li vaig explicar
que segurament era n’Andreu, el lladre, i li vaig contar la feta. Ella em digué
que calia anar molt alerta amb els homes. Però a continuació afegí: No hauria
de dir això perquè ara estic molt enamorada d’un que em telefona quatre pics al
dia i que vol que anem a viure junts. Record que va mirar el rellotge i va dir:
he d’anar-me’n, perquè he quedat amb ell al cafè Garito d’aquí a mitja hora.
Llavors va ser quan vaig pensar en n’Andreu i la cita que també li havia donat
allà mateix. I li vaig dir que, si no li sabia greu, la hi acompanyaria. Na
Joana va estar molt contenta i em digué que volia presentar-me el seu enamorat,
perquè així pogués ajudar-la a saber si era un bon home.

I
agafàrem un taxi a la plaça de la Reina. Trobava la situació divertida i
m’intrigava saber si n’Andreu compareixeria, perquè, per altra banda, no podia
creure que aquell bergant fos un lladre. Tot el camí na Joana em parlà del seu
Quim com un home ple de detalls, ple de tendresa que la feia sentir molt feliç.
En baixar del taxi li vaig dir que m’estimava més arribar un poc més tard i que
ella partís abans, a la qual cosa es negà: te’l vull presentar, t’encantarà. No
havíem arribat a la terrassa quan el vaig veure d’enfora. Crec que es pot viure
algun temps sense que el cor bategui i la sang no arribi al cervell. Ell em va
donar la mà com si fos una completa desconeguda. Després vaig dir que anava a
telefonar i ell em seguí. En Jordi em va demanar perdó. Xisclava que el
perdonàs, s’agenollava, plorava. Li vaig dir, molt fluixet, que no el volia
veure pus mai més. Per sort, just arribar al passeig Marítim, vaig trobar un
taxi que s’aturava allà mateix. El jove que baixava per la porta contrària de
la que jo entrava, quina casualitat i quina estranya coincidència, era
n’Andreu. Em vaig posar a riure com una orada.


 

  1. Arrossegats i esclafats per deixar-se endur

    per una mena de comportament del moment

    meretriu de producció en sèrie

    d’intercanvis tots seguits de xaqueta

    de ‘quita i pon’ amb gran facilitat

    i quan es pot fins i tot de cotxe i de coxera

    sense més dòl que el sembla estrany

    lluny de tota més coherència

    que provar els rabets

    dels tres porquets alhora

    sense més aspiració barroera

    del que prova sòl quedar

    i perduts per perduts

    quedarà

    sense remei.

     

     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!