4 d'octubre de 2010
Sense categoria
2 comentaris

FINS A L’ALBA

Ens
podem asseure damunt aquesta terra de call vermell que servirà de vànova als
nostres ossos i podem amollar de mala manera totes les contarelles que ens
passin pel cap sobre el final lamentable dels reis i dels emperadors que acaben
sempre igual, amb un sopar fred de cucs innombrables.

Havies dit una cosa així
abans de posar-nos a desbarrar sobre el gust del risc, el destí dels perdedors
i aquell muntatge que imaginaves ple de peripècies i de complexitats apassionants
sobre el Ricard II de Xècspir. No
havíem begut un poc massa des que acabàrem de sopar? No havíem pensat gaire
coses durant aquells llargs monòlegs que volien ser un diàleg i d’on no ens
podia treure ningú encaparronats com estàvem cadascun en les nostres
obstinacions respectives? Diàleg de solistes encavalcats l’un i l’altre en el
seu tron, trona o portadora plena de raïms negres on trepitjàvem fent potadetes
histèriques les idees que ens semblaven més alimentàries segons el nostre estat
d’ànim.

Defora,
la mar pegava fort contra el roquissar i els esquitxos arribaven fins als
vidres d’aquest menjador minimalista on nosaltres dos, amics de tota la vida,
ens espolsàvem com podíem les puces de l’existència empesos per l’esperit de vi
i aquest desig de dir la nostra amb la intensitat més bruta i brutal d’aquells
que necessiten sens falta la darrera rèplica per poder caure adormits amb la
tranquil·litat dels resistents. La llengua feta bisturí que fa escletxes on tot
és carn estreta, atepeïda, i mostra que dins el bony s’hi pot amagar el tresor
d’una supuració verinosa que amb la seva aigua règia pugui revelar allò que no
ens atrevíem a dir-nos, ja sia un desig animal que canibalitzava l’altre fins a
deixar-lo amb els budells a l’aire o les temptacions de convertir el contrari
en carn de vas sobre la qual construir la història més avorrida que no ha
volgut contar ningú mai.

Ser
escriptor és deixar-se contaminar per les substàncies perilloses de l’època,
per aquest motiu la literatura és de l’ordre de la primera reacció, del reflex
immunitari del nostre sistema vital, i en això està extremadament lligada a
l’expressivitat. Quan t’ho deia vaig veure que miraves la foto d’Agnès en
maillot de bany que hi havia damunt el piano, te la menjaves amb aquells ulls
de me escorxat que tant agradaven, no havia entès mai per què, a les dones del
nostre redol. Ara que ja havia descobert el teu punt feble continuava atacant
amb finor: per part meva particip en tots els moviments patològics, conec
pràcticament totes les infeccions. I sé prendre les distàncies necessàries
respecte a la meva vida.

Sabia
que no m’havies escoltat i vaig aprofitar per pegar-te un cop baix amb la meva
veu més innocent: hi estàs d’acord? Havies caigut en la llova de quatre potes.
Intentares fer un moviment de retirada i de dissimulació però no et vaig deixar
fugir d’estudi. Recordes les paraules de Paul Valéry: ara sabem que les
civilitzacions són mortals. I hi vaig insistir com si no veiés la teva cara de
regir, no tocaves voreres, no sabies per on anava aquella conversa però tampoc
t’atrevies a confessar-ho i tornaves inconscientment, com si fos un salvavides,
a la foto d’Agnès. Això em treia de solc, de polleguera, i hauria volgut cercar
la frase que t’escorxàs de dalt a baix com si fossis un d’aquells màrtirs dels
retaules gòtics xapats per la serra que sempre m’havien escarrufat.

En
lloc d’això, amb un somriure una mica condescendent com si no m’hagués temut de
la malifeta —com quan fa tants d’anys ja dugueres a la pràctica una polissonada
semblant, un cop d’espasa en el meu cor—, et seguia explicant el meu parer: com
que les civilitzacions són mortals la qüestió de la immunologia general es posa
d’una manera més intensa i es reformula sota la forma d’una ecologia global. I
en aquesta tragèdia la literatura hi té un paper. Un moment molt fecund de la
literatura moderna és l’any 1348 amb la pesta a Florència. El 6 d’abril d’aquell
any (un altre 6 d’abril, data fecunda) Laura de Noves va morir a Avinyó. És
possible viure una vida sense ser conscient que has provocat una revolució? Que
has infantat una cultura nova, un món nou, una vida nova? Deixa-ho córrer, és
una altra història… però així mateix té a veure amb el que et vull contar. Recordes
el passatge d’introducció del Decameró
en què Boccaccio ens conta un dia florentí? Els joves més forts berenen amb els
seus amics i sopen amb els seus vells. Aquesta fórmula lacònica marca la crisi
de la novella: la literatura pren
consciència que la voluntat de viure està amenaçada. I ens dóna la prova que
els humans posseeixen un talent foll per sobreviure. Neixen un eixam de
microevangelis, petites bones noves, que celebren la intel·ligència humana i la
seva capacitat de plantar cara a la mort generalitzada. Des de llavors la
literatura és la resistència contra la seducció frívola de la regressió i de la
mort.

Conec
els teus mimetismes, els teus desfressos, i per això no em va estranyar gens ni
mica que duguessis la conversa cap als teus interessos més grollers, més
pràctics.

Ja
saps que les teves teories sempre m’han interessat. Potser hi hauries pogut
afegir: i les teves dones. Però fent una cucavela ràpida has continuat: els
primers textos que un descobreix a l’adolescència et marquen tota la vida. Per
això vull fer Ricard II. Les ferides
són com boques que parlen. I Ricard II en va ple. Ferides de tragèdia escrita
en versos sofisticats, ferides d’una fantasia quasi trivial, ferides de jocs de
paraules dignes de Lewis Carrol, ferides d’un rei com una puta efeminada o com
un monarca taumaturg amb poder diví, ferides d’un Ricard II mafiós que roba als
nobles i té visions, que contempla l’eclipsi de sol que permetrà a Déu matar
tots els dolents amb l’ajuda de la foscor o veu la guerra que vindrà i la
descriu amb versos d’una bellesa absoluta, ferides de l’enigma. Ricard II és un
enigma! L’enigma de les ferides. No
t’agrada com a títol de l’adaptació? És una aventura de despossessió, de
despullament. Ara no som tan lluny de Ricard II. Xècspir parla de la dissolució
del poder, del final d’una època, del pas dels Plantagenets als Lancastres,
d’una reialesa de dret diví a una reialesa fundada en la força o la demagògia.
Ricard II perd el poder i guanya la saviesa. No ho trobes d’ara mateix? No ho
trobes acollonant?

He
posat «For John Coltrane» d’Albert Ayler al lector de compactes i has callat de
cop. Necessitava que la música del saxo d’Ayler et tallàs aquella logorrea
sobre Xècspir i m’aturàs la dinàmica que m’empenyia a fer un desbarat. He posat
aquell saxo tan fort que em feia mal a les orelles però em calmava els nervis.
Tu no et bategaves i em miraves un poc regirat, com abans quan t’havia trobat
amb Agnès, com aquella vegada, fa anys, quan vaig estar a punt de matar-te. He
repetit mormolant molt fluixet: Ens podem asseure damunt aquesta terra de call
vermell que servirà de vànova als nostres ossos i podem amollar de mala manera
totes les contarelles que ens passin pel cap sobre el final lamentable dels
reis i dels emperadors que acaben sempre igual, amb un sopar fred de cucs
innombrables. A Albert Ayler l’havia trobat la policia de Nova York ofegat a
l’East River. A tu et podria descobrir un guiri dins les aigües contaminades de
la badia de Palma. A l’informe del forense de Ciutat de Mal posaria «mort per
ofegament» i tendries els pulmons tots plens d’aigua sal.

  1. L’albalat del 9 d’octubre junt la propera festivitat que s’acosta de tots sants, simbolitzen la prosperitat dels enterradors de tota mena i condició d’aquestes terres i que viuen de l’alta rendibilitat de les pompes fúnebres.

    No n’hi ha mal que per a bé no vinga, la sort que alguns tinguen cada vegada menys sopars freds seus de cucs per aquets indrets.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!