Hi ha dies en què caldria no haver nascut. Vaig conèixer Beatriu Ferrer a la festa d’un cap d’any a ca els germans Santaner, que eren amics meus de la infantesa. Quan em vaig separar de Lola, ells, Toni i Macià, declararen a favor meu. Emperò ella, que estava feta de pasta de Satanàs, va fer que Aina, la nostra filla única, contàs al jutge que son pare, els horabaixes, mentre sa mare era a fer feina de caixera d’Eroski, duia putes barates a l’apartament i organitzava uns saraus de cal déu. Els veïnats ho negaren, però no va servir de res. Evidentment, el jutge, com a bon feminista, va creure les mentides d’aquella senyora, mare i treballadora exemplar, que havia de sofrir un don Juan de via estreta, i, a més a més, parat, li va donar la custòdia de la nina, m’obligà a passar-li una pensió alimentària i li deixà l’apartament, just quan acabàvem de pagar la hipoteca. Sort de Beatriu, perruquera de dia i cantant de nit, que es convertí en aquella casta d’amant que et fa creure en la possibilitat d’una certa harmonia entre sexe i solitud. A la primeria anava a les actuacions de Bea y los Sandungueros a locals de tercera edat, a festes de cases regionals i a hotels de mig pèl, on ella cantava Desvelo de amor, Aquellos ojos verdes, Veinte años, El soldado, La bien pagà, i, fins i tot, Sobre mi tumba una rumba. Acabàvem amb unes enfitades d’arròs brut, porcella rostida, ensaïmada i sucs diversos, que em deixaven estormiat i, quan ella m’exigia el pinyol d’abans de dormir, m’havia de clavar una viagra. La directora de l’institut d’Aina, Francina Salvà, em telefonà. I, al seu despatx, em digué que caldria que tingués més esment de la meva primogènita perquè duia una mala carrera. Amb quinze anys fets de fresc els resultats escolars eren catastròfics. Emperò allò que em glaçava la sang no tenia remei: es dedicava a cremar papereres, rompre neons, fumar als lloccomuns. Això normal. Però també traficava amb músiques piratejades, enviava cartes al professor de català amb proposicions pornogràfiques, es barallava amb ganivet al pati, es despullava en una classe de ciències naturals amb l’excusa d’il·lustrar una lliçó d’anatomia, tenia actituds racistes amb un professor de matemàtiques d’ascendència argentina i amençava els companys àrabs i nigerians amb botelles d’àcid. Hem parlat amb la psicòloga i ens ha dit que tot aquest desgavell prové d’una família desestructurada, amb pares separats, absents i dimissionaris. La vaig deixar esbravar a gust i després, amb molta de parsimònia, li vaig mostrar el paper en què el jutge m’allunyava per sempre de la meva filla. Ella s’ho mirà de prim compte i em digué que li sabia molt de greu, però no entenia res. Llavors li vaig contar la vida de cussa arrossegada que duia Lola amb una teringa d’amants i gateres que passaven per davant els ulls d’una filla a la qual ja no es podia enganyar com si fos una nina petita. Mare i filla estaven esborrades de la meva agenda i de la meva vida. Va quedar amb els cabells drets i vaig partir com un desalmat que acaba de robar la bossa a una vella xaruga. He arribat a ca meva ben fotut. I com que les desgràcies no vénen totes soles aquest vespre ha aparegut Beatriu feta una lleona i m’ha dit: Has estat una malaltia de la qual ja m’he curat. M’estimaria més no haver-te conegut. No he contestat ni pruna. Beatriu ha posat en una maleta les quatre coses que tenia i ha partit damunt els tacons d’agulla que em feien enravenar. L’he sentida baixar l’escala fins a la mala hora. Era més de mitja nit quan he telefonat als bombers.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’he llegit i una altra vegada ha estat com si em clavessis una trompada als morros. És per això que l’he afegit al meu blog com a post recomanat d’aquesta setmana. Salut!