10 d'abril de 2007
Sense categoria
0 comentaris

suite mallorca (46)

EM SENT TOTA SOLA QUAN ESTIC AMB ELL

Estimava amb deliri la saviesa dels bàrbars.

Sentia vertígens. L?olor ofegadora de la primavera amarava l?aire boirós. La cambra del meu petit apartament enfilat damunt la plaça de la Reina era un calidoscopi d?ocells. El bellombra gegantí una casa d?ales. La piuladissa m?havia arrabassat del meu conte. Ja no era Isabel Ferrer, una estudiant de cinquè de filosofia que filava una història titulada Madame Du Sens per a la revista Encletxeses. Ja no era Isabel Ferrer, que intentava cal·ligrafiar els mots que descrivissin la relació de Madame Du Sens, una viatgera francesa dels vuit-cents, amb Julià Salom, fill d?un banquer ciutadà, un capvespre de tardor quan tornen de Son Feridau per les envistes de Galilea, amb una galera que mena Tomeu Enfarinoat, el missatge xofer. Ja no era Isabel Ferrer que volia polir els mots amb pólvores de diamant perquè tot el buit negre de la pàgina plena de lletres tingués les resplandors d?una constel·lació de guspirejos ardorosos. Ja no era Isabel Ferrer, l?amant de F. A. C., un home que em fa la sensació que cada pic que em colg amb ell és la darrera vegada. Què m?havia succeït? Volia reproduir en la contarella subtitulada Mozart també hi era, la lentitud ivaçosa del dissabte que el vaig conèixer. Després de dinar havia anat a l?oficina per acabar unes feines urgents. M?hi vaig posar com una eixelebrada. Vaig omplir planes i planes de text. Vaig fer una base de dades. Vaig corregir. Vaig imprimir. Vaig fotocopiar. En alçar el cap ell era allà al fons i m?observava. Vaig pegar un crit. Vaig encalfredar-me tota. T?he regirat? No era la meva intenció, emperò com que t?he vist tan treballadora? Gràcia, distinció i finor foren les tres qualitats que endevinava en aquell home que va resultar ser un dels directius més alts de l?empresa del meu ofici de temporada. Una ventada passional m?encengué quan passejàrem per un caminal de plàtans daurats i terrosos de la seva possessió mentre sonava l?aire d?una aria. Què és?

No, no, che non sei capace, un Mozart que canta el personatge de Clorinda que ha estat acusada d?esposa infidel. Madame Du Sens duu una ombrel·la de gasa blanca i un capell color blauet d?ala ampla perquè aquell sol africà, com diu ella, l?encega i li pot fer malbé la pell. El vestit amb mirinyac és d?una seda vermella que fa aigües blavoses damunt un fons alba que s?omple de reverberacions amb les ombres dels plàtans. Julià la duu fins a la glorieta que s?aixeca com una pagoda xinesa i anacrònica damunt el safareig rectangular amb Palma al fons. S?asseuen entre coixins de plomes decorats amb motius geomètrics en blanc i negre. Es besen molta d?estona. En tornar dins la galera tornen a besar-se entre els fru-frús de la seda salvatge i escolten un cor que en la llunyania interpreta uns divertimentos mozartians. Una segona capa de realitat fa que l?evocació per part de Julià d?aquesta llum quasi negra i enaramada, amb la carn amorosa d?aquella cortesana i la música d?unes veus del més enllà, s?hagi convertit en un d?aquests moments d?excepció que es conserven per sempre. Va ser en tornar que li vaig fer la pregunta: Ets casat? Ell conduïa el bmw amb elegància i suavitat. Es girà un moment i vaig veure com un llamp de tristor que li travessava les ninetes. Sí. La meva dona està en coma de fa un any per mor d?un accident de trànsit. Recordaré molt de temps que en aquell moment sonava l?adagi de la Música maçònica, K. 477, que escolt ara mateix mentre l?esper.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!