ELLA

Foto: Advocat pavero… a l’inrevés que una secretaria eficient. (Honore Daumier)

Si vaig penjar l’homenatge al mestre en dret el Sr Bartra, em sembla just fer un homenatge a la meva primera secretària: La Maria Rosa, que ja ho era del despatx. Un conte que li vaig fer fa temps, el transcric:

“Amarat per la petita pluja prima de febrer entres amb temor al gran despatx. L’Antoni t’ha dit que avui et podies presentar davant del misser. T’has abillat un xic més curosament que els altres dies. Tal volta t’hauries d’haver posat corbata. Però ca!. Com vols posar-te corbata si mai n’has dut. Els estudis els has fet treballant els matins i a les tardes, cap a la facultat amb el macuto i els texans…..


I ara volen que et mudis…

I ca barret! … no et mudaràs

…… t’arranjaràs un xic, perquè, quan acabis aquest curs has de començar a fer d’advocat. És el darrer curs i fa dos mesos que no treballes. Va ser aquell matí que vas sentir la sotragada. L’esquena se’t va esberlar, va dir prou. Estaves carregant el camió de serradures. Tu , i la teva mala jeia. Sempre cridant… donaves ordres al pobre Quico i a n’en Juanito:
– Refot! que sembleu cacatues. Ja podríeu posar-hi més interès a la feina. Exclames irat.
I llavors la gran fuetada. L’esquena que sembla que s’esberli et fa escopir l’esgarip de llop ferit. Llences la pala i t’ajeus al sot de les serradures. Els altres dos se’t queden mirant incrèduls. I tu no pots més. No pots aixecar la pala. No et pots moure.
Et treuen com poden del sot. T’estires a terra. Diuen no se què, d’una ambulància. Ni pensaments. El cotxe el portaràs tu. I te’n vas cap casa, però abans, a veure la Xon. Sense ella no faries res.
I després d’aquí, metges. Tots. L’un que ja es curarà sol. L’altre que cal operar. L’altre que acupuntura. L’altra que gimnàs… El més segur, li sento dir a l’eminència, que no podrà treballar més…
Encara bo que acabes la carrera. Sí, -penses- bon tros a l’olla en posarem. Acabar la carrera. Ja gran, amb l’Ariadna que puja i amb el sou de la Xon només. No serà la primera vegada que viureu només del seu sou.
I per això aquell febrer plujós vas entrar esporuguit al gran despatx a demanar feina.
Truques temorenc el timbre. Esperes i al poc, t’obren la porta. Surt Ella: no molt alta, tremp de dona valenta, domina la situació. Se sap en el seu castell, que després, amb els anys, comprendràs que era seu i ben seu.
– Digui… què volia:
– No… que jo. Venia.. t’enforfolles. Els seus ulls inquisidors t’esguarden amb atenció. I tu penses: ara deu pensar … i que vol aquest cadell… Venia perquè el meu parent, l’Antonio…
– Ah, ja ho se… passi, passi.
I et fa entrar a l’espaiosa sala.
L’espera pot ser llarga. A la sala hi ha visites. La Tecleta, una dona d’edat, explica tot el seu quefer amb l’herència.
– Oh no se ne’n foti.
Li etziba, sense que el pobre home que li ha tocat com a company d’espera hagi dit res.
– Miri a mi em pertoca l’herència. Però no hi ha manera que s’aclareixi. Em dic de cognom Juhé, perquè de nom em dic Tecleta per servir-lo. Doncs miri que me l’escriuen de maneres diferents eh! I no només a mi no eh!, perquè si fos a mi, tant li fot, però el problema és que el nom l’han escrit malament a tots els meus avantpassats. Que si Jove, Jover, Jovè, Johè, Johê Joher, Juvè, Juver … i així fins a divuit formes diferents, comptant-hi els accents que, com que sembla francès, fins i tot n’hi ha que porten el sombreret. I segons l’advocat diu que ho tinc negre. Que sembla que jo no sigui la filla de qui sóc filla, ni neta del meu avi. Quins pebrots que tenen aquests de la Justícia!. I vostè perquè diu que ve a veure el lletrat. Ah! ja m’ha dit que era per un tema personal. Carallot, si no vol no m’ho digui, però per temes personals hi venim tots. Miri, jo abans que em passés això de l’herència, havia tingut un altra problema. Amb el pobre Julià que al cel sigui. Fins volia separar-me, però aquí l’advocat em va dir que ni pensaments. Que la llei encara no ho permetia. Però refot, que jo li dic, que jo ja n’estic tipa d’aguantar aquell gamarús. I l’advocat anar dient que aguanti, que total ja falta poc per la Llei del divorci. I noi, aquest problema es va arreglar sol. Se’m va morir el pobre Julià. Si ja se que me’n volia separar però això només ho sabíem l’advocat i jo. I em va saber greu eh! Fins i tot el vaig plorar. Ep! Només una miqueta eh!. Però mira, encara em va anar bé. Vaig heretar la casa. Com que no teníem fills i els seus pares ja eren morts, em va tocar tot a mi. Oh! i sap que em deia l’advocat?. Que si els pares haguessin estat vius, tot hagués sigut per ells i jo només hagués vist no se que dels fruits, que no se que coi vol dir, però l’advocat em deia que només podia viure a la casa i encara si el plorava un any i no se que més…. Però allò ja va passar i ara, això de la meva herència si que es gruixut. A veure si no podré heretar…
– Sra. Jover.- Diu Ella, amatent tot fent-la passar. Un respir omple la gran sala d’espera.
Poc et podies imaginar que acabaries el cas de la Tecleta.
Omplint de certificats i de paperassa l’expedient te’n vas sortir. Fins de divuit maneres diferents s’escrivia el cognom de la Tecleta i els seus avantpassats: Jove, Jover, Jovè, Jové, Jovê, Joer, Joé, Joè, Joe, Joê, Johé, Johè, Johê, Joher, Juvê, Juvé, Juvè, Juver. I a sobre semblava que al Jutjat se la prenien de broma:
Providència que t’etzibaven.
– … para requerir a la parte que acredite el verdadero apellido de la actora, debiendo acreditar si su verdadero apellido es Jubé…
– Mira no et fot. Els vas haver de contestar:
– “… para poner de manifiesto al Juzgado las dificultades que tiene esta representación de acreditar el verdadero apellido de la actora dadas las grafias diferentes con que en los Registros viene recogido y si para muestra de la dificultad sirve un botón, indicar que este letrado habia descubierto dieciocho formas de escribir el susodicho apellido y el Juzgado, obviando las precitadas formas, se inventa una nueva (Jubé) que hasta la fecha no habia sido detectada.-
Aquell escrit et va costar que estiguessis més d’un mes sense poder entrar al Jutjat dos. La Concha, la oficial, no et va perdonar mai la ironia….
El grinyolar de la porta de la gran sala et desperta. Havies començat una becaina.
– Ja pot passar. Et diu Ella, amb el somriure de la bonhomia pintada al rostre.
I et trobes davant l’advocat. Bonhomiós, et parla de la professió. Li agrada, se li nota en les expressions. Per l’edat podria ser el teu pare. Una mica jove, però podria ser el teu pare. Ho raona tot, ho amara amb la seva paciència. Dóna a cada paraula el valor que te, la sonoritat precisa.
La conversa, penses. La conversa que no has tingut mai amb el teu, de pare, ara de cop te’n trobes amb un altre. El que t’hauria agradat tenir. El que raona i si convé treu la ironia fina.
Amb aquest advocat que tant t’has estimat i encara t’estimes. Amb el que tantes hores bones has passat. De vespre, quan la feina minvava, us tancàveu al seu despatx. De fora estant, estàveu traient l’entrellat d’algun cas enrevessat. Però de dins, podíem fer-la petar de tot, de pintura, d’art, de literatura, de totes les formes de conversa amatent a qualsevol ullada a allò que fos delectança de l’esperit. El pare volgut, el pare que sempre hauries volgut tenir, el pare que et conformava una cultura que tu estaves freturós de poder tastar.
Però no era el teu, no era la sang lligada amb la sang.
I un cop acabada la conversa, l’advocat la crida. Entra Ella,
– Digui. Demana amatent.
– Miri, aquest xicot, quan acabi els estudis, vindrà pel despatx a començar a veure papers de la professió.
I en aquell moment, vas veure, en la mirada d’Ella, que havies trobat qui t’agombolaria en aquest incert mon que tot just començaves a entrellucar.
Llavors vas saber que, per sempre, t’estimaries molt i molt a qui, a partir del primer contacte, va ser la teva guia. Qui et salvava de les urpades dels funcionaris judicials, qui t’aplanava el camí en els laberints enrevessats del jutjat. Qui et va descobrir aquest mon que, després has sabut, no podeu ensenyar els advocats. Aquests camins que només poden ensenyar les persones com Ella:
MARIA ROSA PEGUEROLES JUBANY, la meva primera secretaria.


Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en TASTS DE VIDA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari