El camp de l'Erra

Fa poc va venir d'un pèl que una onada no bolca el tren de la costa. És un tren tan fràgil que sempre penses ai senyor. I si no és això és una dona que se t'asseu al davant i porta dues maletes tròlei del color del pa amb vi i sucre i veus que treu el mòbil, i vinga. Ni idea de què va la novel·la La noia del tren, perquè no l'he llegida i de moment tampoc la tinc a la llista, però fent cerca de fotos m'ha sortit. La dona del tren de la costa, però, treu el mòbil, doncs, i vinga. Com que parla amb accent argentí deso el llibre que estic llegint -la biografia de Bob Dylan feta per David Castillo, una bomba casolana molt efectiva- i, tot i que m'està deixant estabornit tot el que vaig descobrint al llibre (m'agraden les interpretacions que alguns han fet de les lletres del noi de Minnesota, actual premi Nòbel. Merescut? Qui se'l mereix?), tot i que el llibre del David Castillo és un gust, el deso per escoltar amb més atenció el monòleg telefònic de la dona del tren. Ja m'ha passat altres vegades. Hi ha temporal, l'hivern és dur. La dona va a l'aeroport, diu, i parla de la roba d'estiu. M'imagino les maletes plenes de roba d'estiu, virolada. Miro al meu voltant i tot és verd fosc, negre, blau marí, marró, gris. El cel també griseja i les onades salten fortes. Tenen ganes de xocar contra el tren, d'envoltar-lo amb la seva mala bava escumosa: altres vegades ho han fet. Em ve al cap la granja de la Maggie. Hi va haver un temps que jo també trobava que el Bob Dylan no havia d'haver abandonat el folk. I això que ho va fer abans del meu naixement. Ja fa anys que no ho penso. La dona del meu davant diu al seu interlocutor telefònic que abans de marxar de casa ha buidat una maleta que era plena de papers i l'ha omplert amb la roba perquè la de la roba no tancava bé. He pensat en la paraula cierre relámpago i en la persona entranyable que me la va ensenyar. Em creia que no escriuria mai persona entranyable, però ho acabo de fer. Les lletres de Dylan són una cura contra el lloc comú. Em ve això al cap. I al final torno a treure el llibre amb l'esperança que la noia del tren vegi que va del Dylan i em pregunti si trobo bé que li hagin donat el Nòbel. Res. Ella ara explica quines bruses, quins texans, s'ha emportat. També miro de cua d'ull les onades. Aviam avui? Entrem al sotabarcelona. Les onades que cobreixen els trens sempre vénen per sorpresa, sento que diu
una veu darrere meu. Em giro i no hi ha ningú.