QUAN TOT ÉS VIRTUAL
Un amic em va dir passat cap d’any:
-Ja ho he provat això de viatjar i no m’agrada. És molt cansat i no em compensa.
Jo, que he voltant tant Món com he pogut i he fet del visitar i conèixer gent, art i paisatges, un dels grans plaers de la vida, em vaig quedar pensatiu. Vaja, que em vaig posar la mà al front i vaig començar a donar-hi voltes. Voltes mentals, vull dir. Aquest és el resultat de tan marejadora experiència:
Viatjar cansa i molt. Viatjar té un punt d’absurd, que no volem reconèixer, i és la fugida de nosaltres mateixos, que sempre intentem, sense resultat. Es poden visitar països sobre el mapa, mirant documentals al 33 o llegint llibres d’aventures. Avui dia es pot, fins i tot, fer una visita virtual a una gran pinacoteca. Per exemple, el quadre de Kandinsky que presideix aquest post, Paisatge d’hivern, el podeu anar a veure agafant un avió fins a Sant Petersburg, agafant un transfer llarguíssim de l’aeroport fins al centre, agafant un taxi fins a la plaça del Palau d’Hivern, fent una cua llarguíssima mentre uns gitanos fan ballar un ós en un racó de la plaça i, finalment, després de pagar l’entrada i anar als pudents labavos que allà tenen, agafar l’escala, pujar amunt, amunt i….glòria a Déu: allà davant el famós quadre de Kandinsky! Una altra opció -la que segurament triaria el meu amic de passat cap d’any- és anar a la pàgina web de l’Hermitage i fer el virtual tour, que us permet visitar -ràpidament, és cert ¿però no és sempre ràpida una visita a una gran pinacoteca?- totes i cada una de les sales i aturar-nos davant dos quadres seleccionats, que són els dos quadres més interessants de cada sala, sembla, i són dues imatges que es poden maximitzar. Que no és el mateix? No, no és el mateix. Però la pregunta principal queda sense contestar: ¿compensa o no compensa cansar-se tant per veure el quadre de Kandinsky? Llavors el meu alter ego, el meu jo interior, l’àngel de la guarda, qui sigui, sempre amatent, sempre pressionant-me per fer-me viatjar, em respon:
-Si no viatges, si només fas el tour virtual pel museu des de la butaca de casa, no sentiràs la pudor dels vàters de l’Hermitage ni veuràs els gitanos que fan ballar l’ós al racó de la plaça!
La nova pregunta que sorgeix, la pregunta que ens hem de fer, amb la mà al front, és si ens interessa la pudor de pixum i si ens interessa veure ballar un ós.
Hola!
Crec que de vegades ens fixem massa en el destí final del viatge i no tan en el trajecte. El millor de viatjar és gaudir del trajecte, de l’estada, de records de persones i llocs… Està bé viatjar per veure un quadre de Kandinsky però hauriem d’aprofitar l’avinantesa per poder veure les imatges més curioses i interessants que no veiem cada dia ( com veure ballar un ós! ) i saber enriquir-nos amb el que ens anem trobant.
Vinga salut, Bon any 2008 a tothom!! i que sigui un bon any pels grans aventurers que deicideixen anar a conèixer món!!
Quan era jove uns amics es van assabentar que feia la primitiva i en un acte de generositat, els hi vaig oferir la possibilitat, en cas de que guanyes una bona picossada, de fer un viatge travessant Estats Units en cotxe amb una durada aproximada d’un mes(encara tinc la ruta, que ens va costar tota una tarda de planificació). Però llavors ja creia o intuia que això de viatjar era cansat i la contrapartida que els hi demanava era que després del viatge, m’acompanyessin a un altre, quinze dies a les maldives.
En resum i després de pensar-hi una estona crec que el meu inconscient sabia abans que jo que això de viatjar no estava fet per mi. Però com es diu, hi ha persones per tot.